Granissat de maduixa

Tempesta d'estiu

2011-08-26T20:54:00.004+02:00

“No facis res si no saps què fer” em dic contínuament. “No diguis res si no saps què dir” em repeteixo a dirari. Igual que un actor no vol sortir a l’escenari sense saber què ha de dir, jo no vull actuar de cap manera determinada si no sé el què haig de fer, perquè el més probable és que m'equivoqui.
Si estàs perdut com jo has de nedar pel remolí, nedar-hi el temps que faci falta, fins que el mereig et faci posar els pensaments a lloc.
No m’agrada prendre decisions. Mai m’ha agradat. Quan ets petit la decició més gran que et fan prendre és de quin color vols el gelat: Rosa, blanc o marró. Però al cap d’una dècada passes de decidir entre el color d’un gelat a decidir el color de la teva vida, del teu futur.
Aquests dies, quan vaig a la platja i m’estiro sobre la tovallola damunt la sorra, miro al meu voltant, i veig tot de nens i nenes jugant. És llavors que sento a la vegada una barreja de melangia i llàstima per tots ells. Els veig despreocupats, fent castells de sorra mal fets, barallant-se per qui té més aigua dins la galleda, plorant perquè s’han empassat un glop d’aigua, excitats perquè han vist un pop a les roques… I aquest és el seu estiu. I d’aquí uns anys recordaran com a molt el pop i el glop insuportable i fastigós d’aigua salada. I ja està. Però qui té la sang freda per dir'l-s'hi el què els hi espera? “Mireu, nens i nenes, d’aquí uns anys, molts de vosaltres passareu de construir castells de sorra a liar-vos cigarrets, passareu de barallar-vos per l’aigua dins la galleda a barallar-vos per una noia, de plorar per culpa del mal gust de l’aigua salada a plorar perquè no us agrada com és la vostra vida, i passareu d’estar excitats perquè heu vist un pop a estar-ho perquè us heu begut tres gots de vodka seguits.” Quan ets petit penses que ets invencible, que tot et pot sortir bé i que tot t’ho solucionarà algú. I no és així.
Tan de bo algú em digués el què he de fer. Tan de bo aparagués algú davant meu que tingués la raó absoluta i objectiva. Sense interferències.
El millor, però, mentre aquest geni de la làmpada màgica no apareixi, és que em quedi dins d’aquest remolí, donant voltes a l’assumpte, esperant que es calmi la mala mar.

Back to natural

2011-01-28T15:05:00.003+01:00

Mireu el vídeo aquí

I have the biggest dead-guy-crush...

2011-01-24T13:29:00.002+01:00

The boxer rebellion

2011-01-15T11:01:00.002+01:00

The Gospel Of Goro Adachi

Breached in straight lines
Asked to stop
Tunnel vision
Wasted up

We got lost
We found ourselves
surrounded by things
getting closer
All around us
blinding lights began to set fire to our minds

Long directions mixing up
Points of reference bound and stuck
Talks to nothing falls apart
Constant questions from the start

We got lost
We found ourselves
Surrounded by things
Getting closer
All around us
Blinding lights began to set fire to our minds

I don't want to be myself...

What's done is done
What's done is done to me
What's done is done
What's done is done because

We got lost
We found ourselves
Surrounded by things
Getting closer
All around us
Blinding lights began to set fire to our minds

Una cançó molt tendre

2011-01-14T11:51:00.007+01:00

We are the walking disease
We are the unforgiven who never gave a fuck time has passed us by.
Hardfucking luck, decaying bones and skin...
We walk this city to our death pushing the pavement through our final rotting breath.
I pollute this world with my filth, making it harder to breath.
Late at night I'm on the streets to bring the world to its knees.
We have no morals and there's no one to please.
We are your worst fucking nightmare.
We are the walking disease.

I ara el vídeo. Mai havia rigut tant a la meva vida...

L'amenaça del temps és fortuïta

2011-01-12T11:11:00.003+01:00

Heading westwards towards the sun
when the past starts to bleed into one,
and the rest will disagree
how your innocence can sway easily...

My lover and I

2011-01-08T16:54:00.003+01:00

Poisoning pigeons in the park

2011-01-08T09:49:00.000+01:00

xkcd: Insomnia

2011-01-08T09:37:00.002+01:00

Carta a una amiga

2010-05-11T19:39:00.013+02:00

En aquests moments penses que res et pot sortir bé, que tot està planejat per arribar al fracàs. En aquests moments res et sembla bonic i tot et fa enveja. Rius perquè no vols fer patir a ningú. Dorms i menges perquè és el que tothom fa. Et lleves cada matí perquè una llum insoportable et desperta. T’arregles perquè ho fas de costum. Em truques, però només ho fas perquè et sents sola i perduda.
Penses que res t'arribarà i que només fas que perdre el temps intentant oblidar persones, moments, situacions, llocs... Però, reina meva, tot està planejat perquè després, un cop trobis el teu lloc, tot et sembli el paradís.
No tinguis pressa, viu cada moment i treu-ne les coses bones; encara que et sembli que en aquests moments no n’hi ha, jo n’hi veig.
Respira, recorda, fes, avança, mou-te i no deixis que res t’aturi, que res et malbarati i que ningú et distregui estúpidament. Tu ets única, especial, intel·ligent i res ni ningú se’t mereix prou.
Ara seu, pensa-hi i veuràs com tot el què et passa a la vida té un perquè. Si ara ets aquí és perquè demà seràs allà, i potser serà millor o pitjor... però segur que no serà igual. Després de la tempesta arriba la calma, i això t’ho diu una amiga amb una mica d'experiència.
La vida és emocionant i sorprenent, a vegades és màgica, a vegades traïdora, a vegades és la nostra amiga i a vegades no ens cau gens bé... però te l’has d’estimar perquè ella sempre estarà amb tu. Arribareu juntes fins l’últim dia. Val més que l’aprofitis bé, que la comparteixis amb aquells qui t’estimin i que l'exprimeixis al màxim perquè mai puguis dir que la vas desaprofitar.
Per mi ets molt important, i només per això ja tens un petit motiu per ser feliç. El meu concell és que ara intentis complir els teus somnis, i ja veuràs com tot t'anirà arribant durant aquest meravellós viatge que t'espera. Endavant les atxes!
T'estimo.

Sensation

2010-03-31T11:00:00.008+02:00

Par les soirs bleus d'été, j'irai dans les sentiers,
picoté par les blés, fouler l'herbe menue:
rêveur, j'en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
je laisserai le vent baigner ma tête nue.

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien:
mais l'amour infini me montera dans l'âme,
et j'irai loin, bien loin, comme un bohémien,
par la nature, heureux comme avec une femme.

Arthur Rimbaud

... i aquí us penjo un vídeo que he fet inspirant-me en aquest poema.

Les petites coses de la vida; gests, olors, sons, sensacions..., són les que creen el nostre univers, la nostra vida, els nostres records inesborrables.
Això és el que he intentat transmetre amb aquest muntatge fet a base d'unes fotografies meves. Espero que us agradi.

si res no pesés...

2010-02-27T12:43:00.009+01:00

Avui m’ha caigut un got d’aigua al terra i s’ha trencat en vint trossos.

I què has fet?

Recollir-lo.

I què ha passat?

M’he tallat.

I després?

He ficat els trossos de vidre dins d’una caixa i els he llençat a les escombraries.

Continua...

Llavors he anat a llençar la bossa d’escombraries als contenidors del carrer, però estaven plens.

I què has fet?

L'he deixat al terra.

Per què?

Perquè ja hi havia tantes bosses, que no es notava.

I el tall?

M’anava sangrant.

I què has fet?

M’he posat a pensar.

I què has pensat?

Que tot queda destrossat en el màxim de trossos possibles. Que tot el que pot sortir malalment, acaba sortint malament. Que el món tendeix al caos. Que tot deixa d’exisitir, i que només recordem allò que voldríem oblidar.

I després?

He anat al metge.

I què t’han fet?

M'hi han posat una tirita.

And the nominees are...

2010-02-16T19:26:00.002+01:00

Walking in the air

2010-02-06T19:13:00.000+01:00

BUFFALO '66

2009-12-22T22:08:00.015+01:00

No em puc creure que hagi estat visquent tot aquest temps sense haver vist aquesta pel·lícula.
Per suposat, m'he enamorat d'en Vincent Gallo i els seus ulls. També he quedat al·lucinada amb la Christina Ricci i les seves... sabates.
He passat a odiar les ex, els lavabos tancats, la carn i els cobrallits dels motels de carretera.
Però el què m'ha agradat més és el principi... perquè encara quedàven 110 minuts de pel·lícula! :)
D'això se'n diu acabar l'any amb bon gust de boca.

"You know why they call you Goon? Because you're retarded. And you're ugly. You're an ugly retard. And they call you Goon because you're ugly and retarded. And you'll always be Goon... Goon, Goon, Goon. And that's what I'm gonna call you for the rest of your life. Goon... So fuck you."

BON NADAL I FELICISSIM ANY NOU!!!

2009-12-20T15:53:00.028+01:00

Un somni pel 2010?? O potser pel 2012...

hahahahahahaha

I seguidament us penjo uns vídeos d'alguns amics meus i jo fent l'elf i desitjant-vos bones festes ^^

Ja en penjaré més amb altres protagonistes!

Send your own ElfYourself eCards

Estem fetes unes autèntiques Cowgrils, nenes!!!

Send your own ElfYourself eCards

Quna ho estava fent no veia que la Marta fos tan taronja! hahahahaha Quin riure, mare meva!!! És boníssim!!!

Greensleves

2009-12-14T21:18:00.002+01:00

La noia de la copa de vi

2009-12-02T19:40:00.033+01:00

(Us recomano engegar el vídeo que hi ha més avall, per poder llegir l'escrit amb la música i les imatges que he triat.)

I torna a entrar.
Les mans em tremolen perquè sé que avui tornarà a fer el mateix de sempre. Sembla haver-se passat hores davant del mirall, col·locant-se cada cabell al seu lloc, pintant-se els llavis amb el vermell més fort, cobrint-se els braços amb uns guants negres... És la persona més elegant que he vist mai.
Minuciosament, se m’acosta, es treu el mocador que li cobreix el cap, obre les parpelles i els seus ulls negres plens de màscara a les pastanyes em parlen ”Posa'm el mateix de sempre.”
Li omplo la copa de vi negre. Se’n veu un bon glop de cop. Els llavis li queden humits i encara més vermells que abans. Deixa la copa al marbre i mira de reüll als seus costats. Analitza quina bèstia pot caçar aquesta nit.
Inevitablement, me la miro amb cara de compassió. Sembla una noia d’uns trenta anys que encara busca el seu príncep blau. M'agradaria poder dir-li que en aquest bar no hi solen venir prínceps blaus... Però sempre callo i faig veure que no me n'adono de res.
De seguida, un senyor s’asseu al seu costat. Ella se li acosta amb els ulls tancats i la cigarreta entre els llavis, demanant-li foc. L’home li encén. Immediatament, queda enlluernat i seduït per la sensualitat que desprèn.
Després de fer-hi una calada, la noia obre els ulls i el mira. Li expira el fum a la cara, acabant el gest amb un lleu somriure. L’home es rendeix com un perdedor quan veu la marca del pintallavis a la cigarreta. Això no falla, sempre hi cauen. Ja en té experiència.
Ella té la norma de no obrir la boca fins que ell no li dirigeixi la primera paraula.
-”Es veu poc sovint una noia tan bonica, en un bar com aquest...”
Ella sempre s’ha estimat aquest lloc. Venir li provoca una infinitat de records. Paraules, moments, nostàlgia, tristesa... Això la fa sentir viva. En aquest bar hi ha trobat el millor de la seva vida; el seu primer amor no l'ha pogut oblidar mai.
Quan la miro, hi veig una noia bonica, elegant, seductora... Però quan li omplo la copa de vi i se'l beu d'un glop, com aquell qui es pren la medicina per acabar amb el mal que l'està matant, sé que per dins s'està consumint.
Al cap de pocs minuts intercanviant mirades i paraules, s'aixequen. Ella s'acaba les últimes gotes de la copa, deixant anar una mirada cap a mi, “Cobra-li a ell.” És un ritual que fa sempre abans de marxar, just abans d'encaminar-se a la perdició.
Demà tornarà. La noia sense cor. La que es dedica a passar les nits amb desconeguts per rebelar-se contra el món, la vida... els homes.
I torna a entrar.

Foto 1: Irving Penn (Noia del vi)
Foto 2: Ansel Adams (Carretera)

Maquillatge de casament

2009-11-24T20:25:00.001+01:00

Què és el més important a la vida?

2009-11-20T11:34:00.014+01:00

Potser quedaria molt ignorant i egoista que digués que és l’amor. Pensaríeu que sóc una romàntica empedernida que no se n'adona de les coses que passen al món, però tinc les meves raons per justificar que l’amor és el més important en aquesta vida.
Algú podria dir que el que més es necessita és llibertat, però què és la llibertat si no amor a alguna cosa que no es té? És el desig d’allunyar-se d’allò que no agrada i acostar-se a allò que es vol. Digues-li ganes d’escapar-se, aconseguir un somni, viure com un desitja... Sempre serà per trobar allò que un sap que estimarà més que el que ja té.
Algú podria dir que el més important és la salut. Però qui, per molt saludable que estigui, se sentirà completament bé sense amor? Algú amb una bona salud que és solitari, fosc, sense il·lusions, enfadat amb la vida... Aquesta persona, per molt sana que estigui, necessita amor que el faci brillar.
Algú podria dir que són els diners, però quina és la millor manera per sentir-se sempre el més afortunat del món? L’amor ens fa sentir els més rics de tots. Amb amor, sense gaire luxes, ens sentim immensament sortosos.
Algú podria dir que és la felicitat, però què entenem per felicitat? Tenir allò que volem? Ajudar als altres? Tenir satisfaccions? Pots ajudar, millorar les coses, aconseguir metes... Però quan estàs sol i no pots compartir-ho és com si no ho haguessis fet mai. La felicitat s'aconsegueix quan comparteixes allò que et pot fer feliç amb aquells qui estimes.
Puc semblar ridícula i ensucrada, però és simplement la meva opinió.
Una pel·lícula, per exemple, té el seu punt àlgid en algun moment cap al final. Aquell tros culminant que ens marca a tots. Si us poseu a buscar els clímax de totes les pel·lícules de la història, veureu que pràcticament un noranta per cent són moments relacionats amb l’amor. I estic completament segura que passa exactament el mateix amb les cançons que s’han composat, amb les noveles que s’han escrit i amb les pintures que s’han pintat.
L’amor t’ho dóna pràcticament tot; la llibertat que necessites, una inmensa sensació de benestar i salud, la foturna que desitges, les millors sensacions del món, uns ulls que espurnen felicitat... Però també et pot arribar a emmalaltir d’una manera que ni la llibertat, ni la fortuna, ni la medicina et pot arribar a curar, i encara menys pots aspirar a ser feliç. I quina és la cura per aquest mal tan terrible?
L’amor.

Ha nascut una estrella!

2009-11-10T20:34:00.005+01:00

... i es diu Alba Boada.

No tinc massa temps ni inspiració per esciure grans parrafades. Gasto massa combustible treient-me el carnet de conduir. Us prometo, però, estimats lectors meus, que d'aquí ben poc penjaré alguna altra cosa que no sigui un altre dels meus vídeos!
Mentrestant, espero que gaudiu veient a càmera ultramegaràpida com ens maquilla la nostra preciosíssima amiga Alba :)

31/10/2009

2009-11-03T12:00:00.009+01:00

Petita mostra del què va ser la nit de halloween, castanyada o de la meva festa d'aniversari (que cadascú li digui com vulgui).
Tenia poques fotos i la majoria força estúpides, així com vídeos de l'estil Ai-merda-que-està-gravant... Però com que ara de tot se'n fa un vídeo, aquí en teniu el record!!

19!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

2009-10-27T21:50:00.009+01:00

La sol·lució al meu problema

2009-10-22T12:33:00.004+02:00

Communication Skills:
How To Stop Laughing At An Inappropriate Time

Adéu

2009-10-21T13:34:00.020+02:00

He dit adéu a una gran amiga. Me l’estimava molt i sempre ens havíem portat molt bé. M’acompanyava a molts llocs, i quan no era amb mi l'acabava trobant a faltar. És preciosa, encantadora i plena de sentiments. A vegades em feia riure i em posava de bon humor, altres vegades la veia trista, fosca i em feia entristir, a vegades m’emocionava… És una artista!
Sempre ha sigut una mica gelosa, sobretot des de que estic enamorada d’un noi increïble... Ella em deia que jo li feia molt més cas a ell que a ella, i era veritat. Li costava assimilar que hi ha un noi que ocupa el primer lloc dins del meu cor.
A mi em sabia greu fer-la sentir malament, però jo volia que ella ho entengués! A ell el necessito per poder viure; a ella la necessito per poder ser feliç.
D’amor n’hi ha de molts tipus i cada un és important. Hi ha un amor, però, que és perillós, obsessiu i malaltís. Aquest és l’amor que sento jo per ell.
Jo no penso les vint-i-quatre hores del dia en la meva amiga! M’encanta estar amb ella, disfruto quan la veig i, mai em cansaré de dir-ho, la trobo preciosa... Però no n’estic enamorada.
Ara ja farà uns quants mesos que van començar els problemes. Ella no em facilitava les coses perquè m’anés bé amb ell, i no em deixava veure'l quan jo més ho desitjava. Així que vaig decidir distanciar-me'n: “Ho sento bonica, però me'n vaig amb ell.”
A mi l’amor sempre m’ha fet fer bogeries, ja ho sé... Però aquest cop he fet el què havia de fer. Per això m’he distanciat de la meva gran amiga, la Història de l’art, per anar-me'n amb el meu estimat cinema.

"Naval" Yann Tiersen

2009-10-21T00:06:00.005+02:00

Una melodia que em va emocionar la primera vegada que la vaig sentir a la pel·lícula "Tabarly". Està composada per Yann Tiersen, un compositor que té un estil extremadament particular. Espero que us agradi i que us relaxi, tal i com em fa a mi :)

Les pintures que hi apareixen les he triat sense cap mena d'ordre ni sentit. He agafat quadres de pintors força coneguts (Renoir, Rembrandt, Courbet, Monet, Goya, Velázquez, Ramon Casas, Murillo, C.D. Friedrich, etc...) i les he anat col·locant l'una rera l'altra.
Si voleu saber de qui és un quadre en concret, només cal que m'indiqueu el minut on es veu.

Nous vídeos

2009-10-12T15:15:00.019+02:00

Aquest vídeo en concret el podeu veure en HD aquí*

Tots els meus vídeos els trobareu en alta qualitat aquí*

I'm your man

2009-09-07T18:00:00.001+02:00

Bandes sonores

2009-08-31T12:23:00.001+02:00

"Moon river" trastoca a la Júlia

2009-08-26T16:47:00.007+02:00

Publicitat barata

2009-02-03T13:09:00.006+01:00

Splendor in the grass

2009-01-24T09:36:00.008+01:00

What though the radiance
which was once so bright
be now for ever taken from my sight,
though nothing can bring back the hour
of splendor in the grass,
of glory in the flower,
we will grieve not, rather find
strength in what remains behind;
In the primal sympathy
which having been must ever be;
In the soothing thoughts that spring
out of human suffering;
In the faith that looks through death,
in years that bring the philosophic mind.

William Wordsworth

We did it!

2009-01-23T17:33:00.012+01:00

Els exàmens afecten al comportament de les persones, igual que quan et treuen un queixal del seny o quan et ve la regla. “Estàs molt rara avui. Què et passa?- -És que estic d'exàmens.” I tothom et comprèn perfectament.
Jo també sé distingir els que estan d'exàmens i els que no. Si està més despentinada del compte, duu el rímel de fa dos dies a dos dits per sota dels ulls i agafa un grapat de fulls, està d'exàmens. Si no porta els fulls és que l'ha deixat el xicot.
Els nois, en canvi, em costa més de distingir-los. Deu ser una cosa més de noies. Potser és perquè al matí, a l'hora d'empolainar-nos, estem més pendents del Colós de Rodes que de nosaltres mateixes. I abans de sortir de casa repassem més les tragèdies gregues que no pas la motxilla. I llavors arribem al tren i veiem que ens hem deixat el moneder i el bitllet, però li diem al revisor que és perquè tenim el cap als exàmens. I et torna un somriure i et diu que no passa res.
Això és igual que quan estàs en una classe de l'institut i has d'anar al lavabo però no et deixen sortir. I li dius a la professora que t'ha vingut la regla i et torna un somriure i t'hi deixa anar. També és igual que quan arribes tard a una classe de la universitat i el professor et mira malament. Llavors li assenyales la galta inflada que tens perquè t'han arrencat un queixal de la mida d'una espina dorsal, i et deixa passar.
Tot són situacions en les que fas pena. A la gent els hi sap greu quan estas d'exàmens.
I quan els acabes trobes a faltar aquells dies, en els quals l'única cosa que et rondava pel cap eren ells, els exàmens. Aquells dies en què havies arribat a desvariejar al màxim, veient crèdits finals als somnis i tot. (És verdader, no m'ho invento. L'altre dia, al final del somni m'hi van aparèixer crèdits com si fos una pel·lícula, i estava dirigida per en Tim Roth...)
I de cop et trobes asseguda al tren anant cap a casa, havent fet tota la feina, sense tenir res per llegir. I et poses a mirar per la finestra, t'engegues la música i caus de peus a terra. I és que en realitat del que es tracta en aquesta vida és de tenir el cap ben ocupat.

L'experiència més estranya de la meva vida

2008-12-28T19:34:00.005+01:00

La vida és fràgil com una copa de cristall, com un mirall, com una espelma amb flama que amb una sola ventada ja s'apaga, i mor per sempre. Fins que alguna cosa realment greu no li succeeix al teu cos, no arribes mai a imaginar-te com de delicats arribem a ser.
Ahir em vaig desmaiar a la planta de dalt de tot del Corte Inglés. Es veu que va ser una hipoglucèmia. Us puc ben assegurar que és com a les pel·lícules. No menteixen.
La meva mare i jo estavem pagant, quan de sobte ho vaig començar a veure tot blanc. A vegades em passa, quan tinc baixades de pressió, però aquest cop ho veia increïblement blanc. Vaig avisar a la meva mare, i em va fer arrepenjar el meu cap sobre la seva espatlla. I vaig tancar els ulls. Al cap de pocs segons, vaig notar una sensació molt estranya: semblava que no pesés res, com si flotés. Un pessigolleig em va començar a pujar des dels peus fins al cap, i la remor de la gent es va anar afluixant i fent-se més llunyana, més llunyana... fins que ja no vaig sentir res. Devia ser en aquest moment quan vaig caure desplomada al terra.
Al caure, es veu que vaig donar un cop a un senyor del darrere que va resultar que era metge! Es veu que em vaig quedar blanca com la neu. No feia res. Tota la gent es va inclinar cap a mi, la meva mare va dir al noi que hi havia a la caixa que truqués a una ambulància. El senyor que deia que era metge va dir que segurament era una baixada de sucre. A la meva mare també li passava quan tenia la meva edat i estudiava ballet a l'Institut del Teatre. Jo aquell matí havia fet una hora i mitja de ballet i havia menjat poc per esmorzar, o sigui que segurament era això.
I jo anava somniant... Ja he oblidat el què, però recordo perfectament que estava somniant.
Sabeu a les pel·lícules, quan algú es desmaia, que es veu una llum molt blanca i de cop es veuen imatges estranyes i sons estranys, com difuminats i borrosos? I al cap d'una estona la llum es va fent més petita i més llunyana, i tot va quedant més fosc, fins que queda completament negre? I llavors, començant des del centre, dins d'un cercle, vas veient altre cop la vida real, tot de cares conegudes i desconegudes mirant-te amb cara de preocupació? Doncs és exactament així.
I en els primers instants de tornar a renéixer no entens res, no saps on ets ni què hi fa tota aquesta gent, amb la teva mare inclosa, tocant-te la cara i ventilant-te. Però llavors algú et diu: t'has desmaiat. I ja ho entens tot.
Després ens van acompanyar al metge del Corte Inglés per assegurar-nos que estava bé. El servei va ser increïble. Són els metges més simpàtics, ràpids i amables que he vist mai. Em van prendre la pressió, em van punxar el dit per treure'm sang, em van fer uns quants exercicis per assegurar-se que ja no estava marejada i em van dir que el dilluns em trucarien per veure com em trobo.
Així doncs, ja ho sabeu: si mai sou a Barcelona i noteu que us esteu marejant, entreu al Corte Inglés i deixeu-vos caure, de seguida us atendràn!

Bon Nadal!

2008-12-24T18:57:00.009+01:00

The winds of fate

One ship drives east and another drives west
with the selfsame winds that blow.
'Tis the set of the sails,
and not the gales,
that tell us the way to go.

Like the winds of the sea are the ways of fate,
as we voyage along through life:
'Tis the set of a soul
that decides its goal,
and not the calm or the strife.

Ella Wheeler Wilcox

TANCAT PER DIES LABORALS

2008-11-30T11:52:00.004+01:00

"El Louvre és el llibre que ens ensenya a llegir" Paul Cezanne

2008-11-17T18:07:00.011+01:00

La màgia de l’art és mirar, escoltar o llegir una obra d’art i poder imaginar, volar i endinsar-se en un camí mentre s’aprenen coses.
Per molt figurativa que sigui una pintura, qui, quan va a un museu i veu un paisatge amb uns quants ànecs bevent d’un estany sap què va ser el que va empènyer a l’artista a dibuixar allò? Qui dels que miren un retrat d’una dona bella saben si aquesta era l’amant del pintor, o si era la seva germana, o si era una model del qual n’estava totalment enamorat i no va arribar a aconseguir mai...?
I és que encara que tinguem el nom de la dona retratada i sapiguem del cert que era la seva cosina, qui sap què va ser el que va empènyer a dibuixar-la? Qui sap quina història hi ha amagada darrera de cada quadre, de cada traçat, de cada pinzellada, de cada color, de cada mirada? Qui sap del cert què pensava en aquells moments l’artista i què era exactament allò que volia dir?
Cadascú ho interpreta a la seva manera, per molt figuratiu que pugui arribar a ser.
Cada persona és un món passant per uns moments diferents. I l’art ens agrada tant als humans perquè és una manera de conèixer noves sensacions, noves històries, de sentir-nos entesos o d’adonar-nos de que allò que nosaltres estem vivint algú ja ho havia viscut abans... I això ens fa sentir molt millor.
I és que, bàsicament, la funció de l’art és enriquir la vida dels humans.

Si us hi fixeu bé, podreu veure-li inclús la perla brillant que duu d'arracada... Delicadesa sublim.

La sutura

2008-11-08T13:58:00.003+01:00

Després d’arribar corrents a la Biblioteca de Catalunya, em deixo caure sobre una de les cadires de plàstic de l’amfiteatre.
És en aquests moments que me n’adono que estic just a un metre de l’escenari, quadrat, al centre de la sala de pedra. Hi ha unes cent cadires, de les quals menys de la meitat estan ocupades. Donen la volta a l’escenari, on només hi ha una cadira i una tauleta amb rodes.
Apago el mòbil, m’acomodo i em deixo emportar pel viatge...
I és que no passen ni cinc minuts quan les llums s’apaguen i una música suau i àcida, d’una veu femenina fent cants estranys però encisadors, comença a sonar.
És en aquests moments que veig entrar, cap a dins del quadrat blanc del centre, l’ombra de Sílvia Sabaté que entra a poc a poc.
Aquest va ser l’últim cop que vaig respirar fins acabar-se l’obra.
L’actriu ens va deixar, als cinquanta que érem allà, sense moure ni un braç, ni fer un badall, ni estossegar, ni respirar... Això té mèrit, tenint en compte que és un monòleg d’un vocabulari complex i d’un tema no gaire fàcil d’entendre, si no has llegit prèviament la sinopsi. L’actriu s’adiu perfectament al paper de la dona traumatitzada que representa, després d’haver-se sotmès a una operació d’alt risc per canviar-se el cos obès i lleig que tenia per un de prim i esvelt. Té una sutura al voltant del coll que li uneix el seu cap real amb el cos que li han canviat.
Tota l’obra es basa en aquesta contraposició de les idees de la ment de la dona amb els gests involuntaris i ferotges del seu cos. Aquesta doble personalitat que té la dona, porta a interpretar el missatge de varies maneres: el profund i el superficial, la raó i la inconsciència, el voler i el no voler, el bo i el dolent...
Jo ho vaig interpretar com una crítica que fa l’autora de l’obra de la societat d’avui en dia. Ho fa mostrant que sí, la ciència ha avançat molt i ara es pot fer qualsevol cosa, inclús canviar completament el cos d’una persona i fer l’impossible. Però un humà no deixarà mai de ser l’animal del principi dels temps, i certes innovacions que puguin aparèixer a ple segle vint-i-u no sempre s’adeqüen ni són compatibles amb aquest ésser.
Ara, un cop vista l’obra, tanco els ulls i la recordo fosca i brillant, tendre i nerviosa, silenciosa i cridanera, feliç i trista, tranquil·la i espantada, blanca i vermella. L’escenografia donava molt joc amb aquesta contraposició d’elements. I no només l’escenografia va ajudar a crear aquesta sensació, sinó que, gran part de la feina va estar en mans de l’actriu, que ens va deixar a tots de pedra.
La música també tenia aquesta dualitat sonora i estranya de notes greus i agudes, alterades i sobtades de la veu que cantava. No era una melodia continua, suau i monòtona, sinó que era igual d‘imprevista que el comportament de la noia.
Vaig interpretar que el mirall del terra també era un símbol per a remarcar aquestes dues superposicions d’actituds. També ho era la cadira; ferma i de quatre potes al terra, amb la tauleta de rodes; inestable i que relliscava.
Un cop acabada l’obra tothom va quedar mut i commogut per la brillant interpretació.
Es va tractar d’un final atònit i trist. És clar, però, que no esperava menys del final, després de veure el comportament boig de la protagonista, histèrica i que fa posar nerviós durant tota l’hora i mitja.
És una obra molt recomanable, però no fàcil d'entendre ni de pair. Afecta, terroritza i et deixa amb un gust amarg que costa de marxar. No per la bestialitat i l'apoteosi de l'espectacle; és una obra senzilla. Sinó pel tema que tracta, que et fa ficar dins dels pensaments bojos i inexplicables de l'actriu. I això és el que fa por.

18 anys brillants

2008-10-28T17:14:00.005+01:00

Ahir va ser un dels dies més feliços de la meva vida. Sabeu d'aquells dies que, des de que et lleves fins que te’n vas a dormir surt tot perfecte, cronometrat, intocable, genial...? I te’n vas a dormir amb un somriure immens a la cara i t’afanyes a somniar, perquè vols acabar aquest dia tan perfecte en aquest precís moment, ara. Perquè llavors ja ningú te’l traurà, ja estarà, ja el tindràs per sempre. I llavors, quan siguis encara més gran, podràs dir: El dia que vaig fer 18 anys va ser el dia més feliç de la meva vida.
Ahir vaig tornar a obrir els ulls del tot; portava temps sense fer-ho. I vaig veure-ho tot altre cop net, clar, brillant... Vaig tornar a veure aquell mar immens, aquell horitzó, aquell cel ple d’estrelles, aquelles metes, aquells somnis, aquelles il·lusions que em feien llevar cada dia i que portava temps sense pensar-hi, vaig tornar a veure a totes aquelles persones que m’estimen, la meva família que plora de l’emoció mentre jo ric...
Ahir, quan em vaig llevar, vaig posar els peus sobre la moqueta, em vaig posar dempeus, i vaig dir: Júlia, avui és el teu dia.
Ahir, inclús el temps va ser immillorable. Amb una posta de sol de color taronja que m’il·luminava la cara quan tornava amb tren... I vaig arribar a pensar que al final del dia, al tornar de ballet, m’atropellaria un cotxe o em cauria un test al cap, perquè semblava mentida que tot sortís tan bé.
I després va arribar la nit. I em van regalar una polsera, un perfum que feia temps que desitjava, tres pel·lícules i un llibre de tota la meva vida, amb fotografies, editat; un tresor que el tindré sempre més.
I me’l vaig mirar, pàgina per pàgina, i sabeu què vaig veure? Que reia a totes i a cada una de les fotografies. I llavors vaig tornar-lo a mirar des del principi i em vaig fixar en els meus ulls... Quan era petita què m’amoïnava? Per la mirada diria que no em preocupava res. Però a mida que em vaig fent gran la mirada és més intensa... I al final de tot, a les fotografies d’aquest any, em miro els ulls i puc veure i recordar perfectament el què m’estava passant pel cap en aquells moments. I sabeu què vaig pensar ahir? Que per molt que tothom em digués que ara ja tinc l’edat de fer el que vulgui, que ara ja sóc totalment lliure, que ara ja puc volar..., en realitat, al mirar aquestes fotografies em vaig adonar que, a mida que passa el temps cada cop tenim menys de tot això.
En canvi, però, és veritat que cada cop som menys ignorants. I prefereixo anar perdent la ignorància que no pas la llibertat... Perquè, per molta llibertat que tingués quan era petita, com que era ignorant, no hauria volat mai enlloc.
Per tant, això em dóna pas a dir ,doncs, que sí: teniu raó. Un adquireix la llibertat a mida que va deixant de ser ignorant. I un va deixant de ser ignorant quan va creixent. I un, quan fa divuit anys, creix força.
I amb un somriure vaig tancar el llibre, i després els ulls. I vaig veure altre cop aquell horitzó, llunyà, immens, brillant, plaent... I em vaig adonar que tot just ara és l’enlairament del meu vol que em portarà fins allà, ben lluny, passant per sota de totes aquestes estrelles i travessant tots aquests núvols... Fins arribar a l’impossible.
I vaig bufar les espelmes.

Lent, llarg, dolorós...

2008-10-23T18:29:00.005+02:00

El meu moment està a punt d’arribar... Cada cop sento a menys gent cridar de desesperació i de pànic, dins d’aquestes habitacions... Cada cop fa més fred i plou més... És com si el cel també hagués notat la guerra.
Ja fa mesos que estic aquí tancada, mirant per la finestra, entre les barres, sentint com plou, tremolant del fred, esperant, plorant, resant... Morint a poc a poc.
No sé què se n’ha fet de la meva mare. No sé què se n’ha fet de mi. La meva vida ja no existeix. Sé que és impossible tornar a aquella casa, a aquella habitació, a estar amb aquelles amigues, a tenir aquelles converses, aquells colors vius, aquells somriures... Totes aquestes imatges només perduraran dins del meu cap. Ja no hi són. Ara tot és dolorós, gris, fosc, fred... El meu món ja no existeix.
I miro com neva, estossego, vomito... Però ja falta menys perquè tot això s’acabi.
Totes les meves il·lusions han quedat aquí dins, enganxades en el ciment d’aquestes quatre parets, encara humides. I es van assecant lentament, com jo, i ja no les podré tornar a agafar mai més.
Només veig interrogants. Què és el que m’espera? Què haig de fer? Què està passant? Si us plau, que algú em digui alguna cosa, que ja fa massa temps que no visc...
Escric coses en aquestes parets toves. Dibuixo, sempre m’ha agradat. Tinc les ungles brutes del ciment.
Mai havia sentit tan silenci com avui. Només se sent ploure i nevar i ja s’ha fet de nit. Però demà, mare, demà m’escaparé i marxaré ben lluny, i et vindré a buscar. Ho faré com sigui. Mai havia estat tan forta com ara, saps? Què hi perdo? Si el que tinc ara és pitjor que la mort...
És com si el món sencer també hagués notat la guerra. I cada cop fa més fred i plou més. I ja no sento a ningú cridar de desesperació i de pànic, dins d’aquests habitacions. El meu moment ja ha arribat.

“No, mare, no ploris.
Que la més casta reina del cel
sempre m’ajudarà.”

(Paraules que es van trobar escrites en una paret d’una cel·la, durant l’Holocaust, a una presó de la Gestapo. A sota del missatge hi havia la firma, i unes altres paraules: “Helena Wanda Blazusiakówna, 18 anys, empresonada des del 26 de Setembre del 1944”.)

Una cançó val més que mil paraules

2008-10-06T18:33:00.009+02:00

No sé què dir, però sé que tinc moltes ganes d’escriure. I em van passant coses pel cap, però res és concret. No sé com posar el que sento en forma de text.

Es diu que una imatge val més que mil paraules, però tampoc he sabut trobar la imatge que descrigui les mil paraules que no em surten. I començo frases i les esborro quan me les torno a llegir perquè sé que he escrit una tonteria que no em conduirà a enlloc. Sabeu aquella sensació de que teniu moltes coses a dir però que no sabeu com dir-ho? Que us volten situacions, frases, sons, coses que us han afectat en algun moment i que tot junt s’ha convertit en una remor dins del vostre cap que no para de sonar... I voleu expressar-ho com sigui, treure-ho de dins vostre perquè us impedeix pensar en una altra cosa.
I ni escoltant The Lark Ascending de Ralph Vaughan Williams, amb aquell violí i aquella orquestra de fons que et fa volar, pots dir allò que vols. I ni traient el cap per la finestra, mirant amb els binocles el cel i els ocells que volen, pensant, les cortines volant al ritme del vent i la melodia dels violins més alta que mai, saps exactament què és allò que vols dir.
I llavors et deixes endur per la música i et poses a ballar... I et pares davant del mirall i et mires fixament als ulls, ben a prop, i veus que se’t van humitejant. I en el punt més àlgid de la simfonia, quan els violoncels adopten el paper protagonista, t’acaba caient una llàgrima.
I és llavors que comences a envejar al compositor que va escriure aquella peça. Ell sí que va saber com expressar allò que sentia en aquell moment de la seva vida. I enveges aquell violí, aquella orquestra, aquelles persones que estan fent quelcom que els hi serveix per dir allò que volen, i que a més a més et fan posar la pell de gallina i t’envien al cel. Enveges aquelles persones que es dediquen a fer emocionar als altres.
I somric davant del mirall quan penso que hi ha gent que ha arribat a fer coses tan precioses, i que ara les estan compartint amb mi. I tot fruit d’una il·lusió, d’un sentiment, d’una vida, d’anys de pràctica i d’esforç.
I llavors torno a la finestra, trec el cap enfora amb un gran somriure, miro amunt, tanco els ulls i em poso a volar...

1/2

2/2

Ho voleu provar?

Quan em vas ensenyar a oblidar-te

2008-09-28T17:36:00.002+02:00

Veig com camina pel carrer. Un vespre, quan el sol ja comença a amagar-se darrera les teulades de les cases. I tot es torna d’un color taronja preciós, la llum més bonica que he vist mai. I no tinc res a fer, res que m’aturi. És per això que decideixo seguir-lo, córrer fins a estar a deu passes d’ell, i notar la seva presència a prop meu, veure on va a parar, sentir les seves petjades com trepitgen el carrer, veure com la samarreta se li aireja amb el vent que ve en contra seva, sentir com respira... I tenir l’esperança de que en algun moment es girarà i veurà que sóc allà. I el segueixo, em deixo endur. I caminem i caminem...
I tinc molta paciència, perquè em dóna la sensació de que està caminant per caminar, que no ha d’arribar enlloc, que no arribarem mai enlloc. Però tinc tantes ganes que es giri i em digui alguna cosa, de veure-li la cara, de tenir-lo a prop meu, tinc tantes ganes d’estar amb ell que, com una inconscient, el segueixo i vaig a allà on ell em porta. I giro per les mateixes cantonades que gira ell, vaig a parar als mateixos carrers, m’aturo si ell s’atura, m’espero, esbufego, em canso, a vegades caic i penso que ja no em tornaré a aixecar, que ja no puc més... Però després em torno a posar dempeus i el continuo seguint.
I tot plegat el sol desapareix completament. I ens quedem a les fosques. Però els llums del carrer s’engeguen i em donen més forces per no rendir-me, per seguir caminant darrera seu. Qui sap si ara serà el moment que es girarà i em veurà? Potser ara ho farà. I és per això que no perdo els ànims, que continuo i espero. Minuts, hores, caminant darrera seu. Cansadíssima. Però no arriba mai a enlloc. Potser s’ha perdut. Sí, em dóna la sensació de que s’ha perdut. Com si ell mateix no sabés ni on ha d’anar. Segueix el camí que té al davant i no canvia de sentit. Ho prova, però sempre torna a parar al mateix carrer fosc. I ho sé; ell no vol anar per aquí. Ell no hauria de ser aquí, i jo no l’hauria de seguir més. Ja fa massa estona que dóna voltes i no ha anat a parar enlloc, i jo tampoc. I el veig al meu davant. I em sap tan greu que ara estigui aquí que encara tinc més ganes de seguir-lo. I l’únic que em reconforta és que em té al seu darrera, i que si veig que li passa res de dolent jo seré allà. I segueixo seguint-lo.
Però ja no puc més. Les cames ja no em poden portar a dalt d’aquesta pujada. Em fa por continuar. Sé que com més hi vagi més perduda estaré, i més em costarà després arribar a casa meva. No puc més. I em moro al pensar que em separaré d’ell. M’ofego al pensar que he fet tot aquest camí que m’ha cansat tant, a les fosques, sola, darrera seu, i que ell ni se n’ha adonat. En cap moment deu haver pensat en mi. I això és el que em fa aturar. Això és el que em cansa més. I el deixo que segueixi, a les fosques, endinsant-se en aquest camí tan tenebrós del que no en podrà sortir... A no ser que ara es girés i em veiés i jo correria cap a ell i l’agafaria de la mà i el trauria d’allà com fos, immediatament. I marxaríem cap a un altre lloc, completament diferent.
Però no, ell no es gira. I em paro. I ploro. Perquè sé que aquest serà l’últim cop que el tindré tan a prop meu. I veig com es va allunyant, cada vegada més... I em giro i començo a caminar en direcció contrària. I ara mateix desitjaria que em cridés i vingués corrents cap a mi i em digués que sense mi no pot viure, que me’n vagi amb ell, que marxem junts cap a algun lloc...

2h37

2008-09-23T16:30:00.009+02:00

L’adolescència és el moment en què has d’escollir entre viure i morir. La gent va canviant en qüestió de minuts, i cadascú segueix el camí que pot; no el que vol.
Un dia com qualsevol altre. Una escola. Centenars d’alumnes caminant pels passadissos a càmera lenta. Cadascú amb el seu món dins del seu cap. Encegats.
Sis alumnes. Sis camins diferents. Tots ells tenen problemes, no se n’escapa cap. I ja no són problemes de gent sense problemes, no. Són assumptes seriosos, o almenys això és el que ells pensen.
A les 2h i 37 minuts es troba un lavabo tancat dins de l’escola, i per sota de la porta hi surt sang i ningú contesta quan criden si hi ha algú. Algú s’ha suïcidat.
És a partir d’aquí que comença la pel·lícula, seguint aquests sis diferents alumnes, des del matí quan es lleven fins llavors. Tot acompanyat d'uns plans seqüència impressionantment llargs i increïblement ben cronometrats i organitzats, que segueixen a cada protagonista amb una càmera enganxada al seu davant. A l’estil Gus Van Sant a Elephant però, com a gust personal, sense punt de comparació.
Tot vist des dels sis punts de vista diferents. Seguint els problemes que visiblement tenen cinc dels sis protagonistes. I dic cinc perquè, estranyament n’hi ha un que no sembla tenir cap problema en comparació als altres.
És xocant com ens podem tornar d’ignorants i de poc atents quan ens sembla que tot el món volta entorn nostre, quan ens sembla que nosaltres som qui realment està passant per una mala època. Però el més sorprenent és que, potser aquesta persona que ara passa pel teu costat està mil vegades pitjor. Però no es comporta com a tal, no ho mostra, no ho diu a ningú perquè tampoc sembla que a ningú li preocupi massa... No se li nota res d’estrany. O almenys no se li notarà res d’estrany fins a les 2h37.

Feia temps que no m'impressionava tant una pel·lícula. I només pensar en com d'orgullós deu estar el qui l'ha fet, un noi de 24 anys, se'm posa la pell de gallina.

I per a aquells que ja hagin vist Elephant i 2h37, rieu una estona amb aquest vídeo :)

Històries curtes (nº1)

2008-09-21T12:53:00.015+02:00

Una tarda plujosa de tardor em vaig endur la meva filla al tanatori amb cotxe, a veure el meu pare, que havia mort feia un dia.
Un silenci esculpia les nostres boques i no dèiem res. Va ser llavors que vaig decidir explicar-li tot. Volia ser completament sincer amb ella. La veritat era trista, però jo no podia viure amb aquest secret.

- Ahir, quan et vaig dir que anava a comprar, vaig anar a casa de l’avi Joan i... li vaig clavar un obre cartes al coll.
- Però pare, perquè ho vas fer?
- Mira Joana, el teu avi sempre parlava malament de la teva mare, inclús ara que és morta. Vaig voler-li donar una lliçó. No pretenia fer-li tan mal, però ja saps que a mi quan se m’escapa la mà... Vaja, que puc ser molt perillós.-
La meva filla, plorant i mirant-me amb cara de boja, va intentar obrir la porta del cotxe... Però vaig clavar el fre immediatament.

La Joana va sortir disparada per la finestra del davant. L’Antoni no va morir de miracle, però va perdre tota la seva memòria. Com és de suposar, doncs, també va oblidar l’assassinat de l’avi Joan i el viatge en cotxe amb la seva filla, ara morta.
Un quatre de febrer del 1970 feia un dia fosc i afligit. Com que l’Antoni no va voler sortir al carrer perquè feia massa fred, es va posar a treballar a l’estudi de casa seva.
A sobre de la seva taula hi va veure una llibreta que hi posava: “Diari personal de l’Antoni”. Al adonar-se que era la seva llibreta on hi havia escrit tot el que li havia passat abans de l’accident, va obrir-lo i el va començar a llegir. Fins que tot plegat va llegir el dia que li va canviar la vida; l'assessinat de l'avi Joan.
Quan ho va acabar de llegir, li van començar a venir tots els records que havia oblidat: el viatge en cotxe, la mort de la seva filla per culpa d’ell, com va matar al seu pare...
L’Antoni, al saber tots aquests terribles actes que havia comès i que encara ningú no sabia però que tard o d’hora sortirien a la llum, va agafar un obre cartes de sobre l’estudi i se’l va clavar al pit.

El meu pomer

2008-09-16T20:05:00.010+02:00

- Quina llavor ha fet néixer aquest arbre tan bell? Deuria tenir mil versos d’amor per a poder crear aquestes branques, i un gran cor per a formar aquests robins tan dolços... Però ara qui protegirà aquest ésser estimat ? Qui li explicarà els perills que hi ha al món? Qui li dirà com es canta quan el vent bufa de ponent? Qui li ensenyarà a ballar quan els ocells vinguin i s’asseguin sobre seu?

- Jo, estimat rei, jo el protegiré. Però a canvi demano ser l’esposa de tan gran pomer. Formaré la branca que li cau quan és hivern, treuré la fulla seca que se li envelleix quan el sol crema i forma un riu de foc vivent, aguantaré els seus roncs malsonants durant les nits de freds polars, cantaré suaument perquè s’adormi, lluitaré perquè no el devorin els humans amb les seves serres gegants... Oh! estimat regne, què més li puc oferir? Si més no li dono és perquè més no n’hi ha. Però si algun dia veig que manca alguna cosa recorreré al meu arbre i li abastaré. És que potser demano massa? Potser no vol que m’acosti al gran pomer? Si es així diguem-ho ara o sinó, tard o d’hora, moriré.

Depriment

2008-09-10T15:18:00.009+02:00

Després de passar-me dos dies tancada en un hospital, quan he sortit he vist que tot era diferent. El cel ensopit, la gespa grisa, la gent cansada, els sons apagats, no hi havia passió enlloc, tot era quotidià i habitual. Res afectava.

Ha estat llavors que me n’he adonat que és precisament per això que avui en dia les persones tenim aquesta necessitat d’espantar, d’excitar i de dir: Avui és l’últim dia de la teva vida! Per això s’inventen, els poc entesos, que avui és la fi del món, que avui s’acabarà tot, que un accelerador de partícules crearà un forat negre i ens xuclarà en qüestió de centèsimes de segon... I de cop a tothom se li posa la cara d’un altre color; No groga, no blanca, no grisa... Sinó que se’ls hi posen unes xispes brillants als ulls i les galtes de color vermell, i amb un to d’impressió diuen: De debò? Però no de manera negativa, no. Ho diuen commocionats, impressionats i de cop s’exciten i tenen ganes de saber més sobre el tema. Sí, avui és l’últim dia de la teva vida, eh que guai?
Un hospital. Un edifici on a cada habitació hi ha una persona sola que està desitjant sortir d’allà el més aviat possible. Una persona que desitja i s’ha proposat posar-hi moltes més ganes i il•lusions a la vida. Moltes més de les que hi posava just en el moment abans d’entrar en aquell llit amb llençols blancs i turqueses.
Si cada dia, quan ens llevéssim, penséssim: “Avui és l’últim dia de la meva vida”, jo tindria unes ganes de fer tantes coses...! Tinc tantes coses a fer encara, tantes il•lusions i metes que m’he proposat, que seria devastador que avui fos l’últim dia que tinc per fer-ho tot! Algunes coses que m’he proposat ja les he aconseguit, i no eren fàcils, calia paciència i esforç per part meva. Però encara en tinc tantes d’altres per fer!
Ara posem-nos a pensar per un moment que avui, aquesta tarda, és la última tarda de la nostra vida. Que d’aquí a set hores ja no podrem fer res més.
Afanya’t. Pensa. Què faries?
I et vénen tot de coses al cap: Agafaré un avió, me n’aniré a Tailàndia, me n’aniré a veure aquell noi de l’altra punta del món que em va robar el cor un dia, em drogaré, faré una festa i muntarem unes orgies espectaculars, em posaré a escriure, volaré amb un aladelta, diré a tothom a qui estimo el que sento per ells i els hi donaré les gràcies per tot el que han fet per mi, em gastaré tots els diners que em queden a fer-me coses impressionantment agradables...
Somiaràs i somiaràs. Però no ho creguis pas que faràs res d'això. Seguiràs fent les mateixes coses de sempre...
Segurament aquesta nit aniré a veure com alcen la senyera i em menjaré un gelat de maduixa mentre miraré i llavors em trobaré a una vella amiga i decidirem de veure’ns demà per la tarda. I aniré planejant coses per després, pel vespre, per demà...

...i el demà mai arribarà.

Volant pels aires

2008-09-05T16:16:00.004+02:00

Ja la torno a veure. Amb el vent s’accelera o s’altera. Allà, a dalt de tot, al pic més alt de davant de casa meva. Cada matí quan em llevo i miro per la finestra. Des de que va marxar que tot era una mica diferent, trobava a faltar algun cosa... Però ara ja sé què era. Era ella. Ara ja la torno a veure. I camina pels aires, i brilla en la foscor perquè és nova i acabada de col·locar, i està neta i fresca i jove i balla molt, no es cansa. I és més gran, ha crescut, i es veu recuperada del tot, amb ganes de tirar endavant i de mostrar-nos cada cosa tal i com és. De dir: Aquí hi sóc jo, això és casa meva! I té raó. Això és casa nostra. I tot just me n’he adonat avui, que hi era. Amb el vent es mou i s'esvera. Avui l’he tornat a veure, la bandera.

Encara avui en dia em fa plorar aquesta pel·lícula... És tan bonica!

Increïble

2008-08-28T12:59:00.006+02:00

Aquests dies, banyant-me dins de l’aigua del mar he tingut una sensació impressionant. Puc volar! Veia la terra a uns metres sota meu i amb els braços i les cames m’anava movent i anava avançant. I podia baixar fins a tocar la terra o podia volar al màxim d’alt i veure totes les roques i tots peixos sota meu.
Crec que nedar dins del mar és de les sensacions més impressionants que els humans podem experimentar, sense córrer massa perill. Ahir l’aigua era totalment cristal·lina, blava, neta, brillant i ningú no s’hi banyava, perquè tothom ja ha marxat a casa seva. Però nosaltres encara estem aquí i és magnífic.
Ahir vaig tornar a tenir aquesta sensació de volar, i em vaig emocionar al veure que estava immergida dins d’un fons marí ple de peixos de colors, roques, sorra blanca i rajos de llum que penetraven fins al fons del mar. I jo volava per allà...

This will destroy you

2008-08-27T15:13:00.009+02:00

This will destroy you, beat you, struggle you, empty you, disgust you, shame you, devastate you, upset you, hit you, disgrace you, bare you, kick you, repugnance you, dishonor you, ruin you, demolish you, knock you, break you, blow you, damage you, spoil you, humiliate you, hurt you, mess you up and tear you down.

Els podeu escoltar amb més bona qualitat de so si premeu aquí*

Ahir va fer un mes que vaig tornar de Utah...

Madame Butterfly

2008-08-24T20:23:00.005+02:00

Oriental eyes
White and silky skin
Cherry lips, in the shape of a heart
Black hair on a bun with flowers
Shiny hummingbird
Mysterious nightingale
A smooth smile,
a single glance,
can steal your soul
and make it fly away...

Quan ja no es veu l'horitzó

2008-08-22T16:20:00.006+02:00

Miro a l’est, a l’oest, al nord i al sud i només hi veig aigua. Perdut enmig d’un desert d’aigua. Només hi veig aigua i més aigua. I les hores passen, i el sol avança, i les onades em mouen i m’arrosseguen cap a alguna banda. I de cop tot el que veig és d’un blau platejat i enlluernador que no m’hi deixa veure. I de cop tot el que veig és d’un blau ennegrit que em fa massa por. I una tremolor dins meu em comença a fer plorar perquè sé que estic perdut, perquè sé que ningú em trobarà. I els meus ulls no deixen de vessar gotes, i més gotes, i més gotes cara avall. I baixen seguint les arrugues dels meus ulls, els records de la meva vida. I sé que la barca se m’enfonsarà si no deixo de plorar. Se m’enfonsarà plena de llàgrimes d’un vell perdut que no sap navegar. D’un perdut enmig d’un desert d’aigua. D’un vell que mira a l’est, a l’oest, al nord i al sud i només hi veu la mort.

Er_shulo_morenikoh

2008-08-22T11:06:00.007+02:00

Les vacances ens alteren de maneres extranyes...

...i hi ha gent que ho porta molt bé, amb molta classe...

...i n'hi ha d'altres que simplement es deixen endur per l'alteració.

Mig segle

2008-08-18T15:05:00.012+02:00

La meva mare i el meu pare, aquest any, fan 50 anys!
Felicitats!

A l'època de la meva àvia, es deien coses com aquestes:

A la dona i a la burra, cada dia una surra.

A la dona i a la mula, el bastó les cura.

A la dona casta, Déu li basta.

A la dona has de jutjar en veure-la caminar.

A la dona i a la cabra, corda llarga.

A la dona barbuda, de lluny se la saluda.

I ara una de bona...

Amb diners, encara que ximplet, que bona persona el noiet!

Final del trajecte

2008-08-16T11:13:00.011+02:00

Ahir vaig tornar de Platja d’Aro. M’hi vaig quedar un dia, a l’apartament de la Marta i de la seva família. Tot va anar sobre rodes. Tot va ser perfecte. Però al tornar, així que vaig quedar-me sola una altra vegada (que per cert, tinc una sensació de rodamóns solitària últimament... i m’encanta) les coses es van començar a complicar.
Tot va començar quan vaig anar a l’estació de busos de Platja d’Aro per agafar-ne un que em portés a Tossa de mar. Vaig comprar el bitllet pel bus que passava a les sis de la tarda. L’únic que passava en tota la tarda. I em vaig quedar asseguda en un banc, just davant de totes les cabines de sortida i arribada dels busos.
I en va passar un... Palamós... I un altre... Girona... I llavors un altre... Barcelona... I després em vaig aixecar a demanar a on anava un que no deia a on anava la seva pantalla... Lloret... I vaig tornar-me a asseure, rostint-me sota el sol ataronjat de la tarda...
Tot plegat em vaig quedar sola a l’estació. I de cop en va venir un altre, i vaig pensar: aquest és el meu. I em vaig aixecar tota il·lusionada i vaig veure que, així que aparcava, a la seva pantalla hi deia: Final del trajecte.
I ja va estar. Vaig veure que les coses anaven decaient i que no podia ser que trigués tant a venir el meu bus. I vaig anar a dins de l’estació i li vaig demanar a l’home que m’havia venut el meu bitllet:
- Quan vindrà el bus que va cap a Tossa?
- Pero si ya ha passà!
- ?
- Si hombre si... Ejpera.
I va agafar el telèfon molt ràpidament i va trucar a una sèrie de persones. I jo me’l mirava amb cara de merda hauré de fer autoestop fins a Tossa de mar, merda que hauré de tornar a peu a Tossa de mar, merda que m’hauré de quedar a dormir a l’estació de busos de Platja d’Aro... Fins que el meu salvador em va dir:
- Veng!
I el vaig seguir sense treure-li els ulls de sobre. I vam sortir a fora i va parlar amb l’home del bus que deia: Final del trajecte. I el meu salvador em va dir:
- A Sangta Crihtina de Aro te baixas, vale?
- Però jo vaig a Tossa de mar!
- Ya, ya, pero a Sangta Crihstina te quedas a la parada del carrer i alla te passara a bujcar el bus que va a Tojha de mar.
- Oh, gràcies!
I vaig pujar i hi havia alguna iaia més, rodamóns i aventurera com jo...
I vaig seure sola i em vaig quedar mirant per la finestra i vaig recordar quan em vaig perdre per l’aeroport de Newark el dia 2 de Juliol, i com vaig quedar-me dormint durant tot un dia dins de l’aeroport enmig de USA i com llavors vaig a anar sola a un hotel de New Jersey a esperar-me fins l’endemà...
I a Santa Cristina d’Aro el conductor va parar i es va girar i em va dir:
- Es aquí!
I vaig baixar.
- Moltes gràcies!
- Ara aixeca el braç quan vegis un altre bus que vingui, val?
- D’acord, gràcies!
I em vaig asseure al banc de la parada, sola, tard, cansada, suada. I vaig esperar, i esperar, i tenia ganes d’aixecar el braç al primer noi guapo que passés amb cotxe però em vaig esperar i esperar, i tot plegat un bus taronja es va acostar, el vaig veure a càmera lenta i una marxa orquestral venia amb ell, i vaig aixecar el braç, també a càmera lenta, i es va parar.
- Ere la que va a Tohja?
- Siiiiiii :)
- Pue sube!
I vaig pujar. I una noia preciosa em va fer el somriure mes preciós que he vist mai, com dient-me, benvinguda. I em vaig sentir com a casa, asseguda allà al costat de la finestra... Acompanyada de gent formosa i amistosa, que no deien res ni molestaven, però feien cara de formosos i amistosos.
I em vaig adormir.

La Júlia i el mar

2008-08-13T15:58:00.010+02:00

Entre les cortines hi veig el mar, blau.
Veig com continua per les dues bandes, emblanquit per les teles blanques; es mouen lleugerament amb l’aire que entra.
Sento com les onades fan guerra i pau, i el soroll de la batalla arriba fins a les meves orelles. I de cop tinc un fort desig d’anar fins allà, travessant aquestes cortines i aquest vent que em separa de l’aigua salada...
Però em quedo aquí, quieta.
I me n’adono que no hi ha moment ni lloc com aquest, on les remors del món m’arriben transformades en paraules, notes, i sensacions boniques.

Gently as she goes...

2008-08-06T20:01:00.006+02:00

Ja sóc a Tossa.
De fet, per aquells qui encara no hagin rebut senyals de vida per part meva, sí, ja sóc a Catalunya.
Ja he tornat a la "normalitat", llevant-me cada dia i no preguntant-me per un segon: A on sóc? Perquè, no sé si us passa a vosaltres però jo quan dormo fora de casa, al matí, em costa endevinar a on sóc. Però també haig de dir que el meu viatge a Utah, com haureu pogut comprovar amb el diari electrònic que vaig fer, va ser inoblidable. Va ser realment impressionant. Només recordar cada cosa que vaig fer allà ja somric. No em podia creure tot el que veia i no me’n sabia avenir de tot el que hauria d’explicar a la meva família i als meus amics quan arribés a casa, de tantes coses que vaig fer!
Però ara ja torno a ser aquí i per sort no m’he mort. I és que hauria estat una gran putada si m’hagués mort, perquè les coses que encara em queden per fer aquest estiu tenen pinta de ser brutals!
He decidit no ser tan nostàlgica a l’hora de recordar aquests dies als Estats Units i passar a estar igual d’il·lusionada per aquests dies. Per exemple, em moro de ganes de repetir un estiu de peli amb la Marta, entre d’altres coses...
Aquest viatge m’ha fet valorar els dies molt més intensament. Allà, cada dia que passava era súper valuós, l’escrivia al meu diari personal i em quedava impregnat a la meva memòria per sempre. Ja el tenia. Ningú me’l podia treure.
Ara també intento fer això, perquè me n’he adonat que és un bon exercici que fa que visquis molt més intensament. Ja ho veureu, si ho proveu de fer us n’adonareu que cada dia realment és únic i digne de recordar. És clar que és més fàcil recordar 24 dies que no pas 17 anys... Però bé, la intenció és el que compte.
Ara mateix estic amb ganes d’impregnar-me de mar i de tranquil·litat, de viure noves experiències i desitjo que tot sigui magnífic!

Com el meu viatge a Utah...

La cançoneta m'agrada molt. És de la peli de "Beowulf". Les imatges, com ja deveu haver vist, són de "Bambi".

El meu viatge a Utah a...

2008-07-15T18:42:00.000+02:00

www.juliatells.blogspot.com

Volaré

2008-07-01T12:06:00.005+02:00

Veig un horitzó llunyà, llunyà, llunyà... I al final de tot hi veig un lloc desconegut però molt misteriós. I les ganes que en tinc d’arribar-hi són tan grans que accelero el meu vol, entre els núvols, lluitant contra el vent... I volo i volo i els ulls em ploren i em piquen i estic gelada, però la il·lusió és tan gran que només penso en arribar al final de l’horitzó. I no em pregunto ni què hi faré un cop hagi arribat ni com serà ni res d’això, perquè ara només hi vull arribar, i sé que cada cosa vindrà al seu temps, que el temps ja ho dirà... I cada cop vaig veient el terra més a prop meu, i tinc por d’arribar a tocar de peus perquè prefereixo volar i veure-ho des de lluny. I és que m’encanta aquesta sensació d’estar-hi a punt d’arribar però no acabar-hi de ser... I és que un és feliç quan sap que encara ho serà més.

Dolça nit d'estiu

2008-06-26T23:24:00.007+02:00

Ara mateix estic aquí asseguda a la cadira de l’estudi, prement les tecles toves del portàtil de la meva mare. Al costat dret hi ha la finestra i està oberta de bat a bat i la brisa estiuenca entra fresca i neta. Se senten petits sorolls dels veïns: com cuinen, com parlen, televisions, aixetes.... Però tot això queda homogeneïtzat amb la remor del món i gairebé ni me n’adono. I és que el món en si ja fa prou soroll... Però, tot i que a fora és negre i no s'hi veu res més que un parell de finestres amb llum, sento un timbre. I de tant que m’empipa ara n'estic escrivint això.
Fa un "piiip" que es repeteix tres cops seguits i llavors para i al cap de trenta segons o un minut hi torna, tres “piiips” més... Sembla com d’un microones quan t’avisa de que ja pots treure el menjar calent, però et fa mandra treure’l i va pitant i pitant i al final te’n canses i el treus. O d’un despertador quan sona una vegada, la vegada programada, però llavors t’adorms i torna a sonar i després un altre cop i un altre cop fins que et ratlla tant que et lleves per força. Sabeu quin tipus de "piiip" vull dir? Aquell tan empipador però a la vegada tan casual i discret? Aquell que sembla que l’hagin dissenyat per no molestar gaire, però que quan es va repetint i repetint s’acaba convertint en un malson? Doncs aquest timbre, aquest!, m’impedeix aclucar l’ull i em té desperta aquí des de fa una bona estona... I la ràbia que em fa és que deu ser un estúpid descuit d’algú que ha marxat de casa i s’ha deixat un plat dins d’un microones o una nevera oberta o un altre aparell empipador que fa i farà i continuarà fent que no pugui anar a dormir.

* Entra a www.juliatells.blogspot.com! Et sorprendràs.... (o no).

MISSATGE 100!!!

2008-06-17T19:22:00.003+02:00

Per a aquells que els hi agradi la interpretació, aquí teniu una pel·lícula que heu de veure.
És una comèdia romàntica única. La veritat és que és un nou estil, una brillant (i econòmica) idea. Un noi i una noia que al cap de nou anys es tornen a trobar, després d’haver quedat totalment enamorats un dia d’estiu que es van conèixer i van viure una nit inoblidable... Però no es van deixar ni els telèfons ni cap mena d’informació per poder-se localitzar. Però el món, la vida, els ha dut a tornar-se a trobar. I avui tenen unes hores per tornar-se a conèixer i trobar altre cop aquella persona que tant els va marcar.
Brillant final, de debò, és boníssim! El poder del guió. Aquest és el lema que jo li poso a aquesta pel·lícula. El poder del guió i de la interpretació.
Amb aquesta sensual i exòtica Julie Delpy, que té aquest accent francès, amb aquesta finesa i delicadesa, una noia fresca i senzilla... És una dona admirable ja que, a part de fer el paperàs, també és la compositora de tota la banda sonora. És un personatge a idolatrar. Almenys per a mi.
I el gran actoràs també, poc coneguts els dos per cert, Ethan Hawke, amb la seva frescor i aquesta cara de bon noi, amb aquests ulls brillants i ensucrats que no poden acabar-se de creure el que tenen al davant... Això és difícil d’aconseguir, però ell ho fa espectacularment bé.
Aquests dies doncs, si no teniu res a fer aneu al videoclub i llogueu “Antes del atardecer” (Before sunset). Segurament per alguns serà ultra avorrida, però per aquells altres com jo ja us dic que passareu una bona estona.

I no, no cobro per deixar bé la peli...

* Satíric

2008-05-27T19:24:00.001+02:00

I de cop tot se’t torna brillant, com si un sentit se t’hagués despertat per primera vegada, avui, ara. I és explosiu, fort, molt fort. I et fa somriure sense que res et faci riure. I se’t torna la cara més vermella i expressiva que he vist mai, amb els ulls plens d’estrelletes brillants. Com si d’una flor de bon mati es tractés, d’aquelles que es desperten radiants i s’aixequen a saludar el sol, a dir-li : “- Hola! Molt bon dia sol, alimenta’m...”, amb aquella cara plena de pètals de colors… Et sents com una flor. I això ningú no t’ho treu. I saps per què? Perquè està molt, molt i molt endins... En algun lloc perdut de dins teu que no saps ni a on és, de tan al fons que està. En algun lloc que només el notes però que no el veus. Ningú l’ha sabut trobar mai... I t’agradaria agafar i conservar aquesta sensació per no perdre-la mai, però està molt endins... En algun lloc anomenat cor.

Mera coincidència?

2008-05-21T19:05:00.012+02:00

La veritat és que no me n’havia adonat mai fins avui.
Aquesta tarda he anat a la biblioteca i he llogat un llibre d’història de la pintura. Fullejant el llibre he vist "La ratlla verda" de Matisse. Un quadre força interessant pel què va suposar a l’època. Mirant-lo i llegint coses sobre el seu autor me n’he adonat d’una cosa que pot ser molt cert:
Resulta que Matisse va pintar un retrat de la seva dona, Amélie Matisse, amb tot de colors i fent ombres amb diferents tonalitats. Al veure aquest quadre, cosa que ja m’havia passat pel cap abans, m’ha fet pensar en l'Amélie de la pel·lícula. I ara ho entenc tot! Matisse era francès, i el director de la peli d'Amélie també. A aquest últim li encantava aquest quadre i es va voler basar en ell a l’hora de fer la seva pel·lícula. És per això que ara quan la recordem veiem tota la imatge amb uns tons de verd molt viu i també de vermell. Aquests són doncs precisament els colors que predominen al quadre de Matisse. A més, la dona pintada té una retirada a la protagonista de la pel·lícula, tant amb el pentinat com amb la mirada... També haig de dir que Matisse deixa escrit que descriu la seva obra com a un drama artístic. I és precisament així com jo descriuria la pel·lícula de Jean-Pierre Jeunet. I gent, per rematar el dit, la dona de Matisse, la que hi ha pintada al quadre, es deia Amélie... Igual que la protagonista de la pel·lícula!!!
És o no és una sèrie de coincidències molt sospitoses?
Hi ha o no hi ha una gran relació entre el quadre de “La ratlla verda” i la pel·lícula de “Le Fabuleux destin d'Amélie Poulain”?
Encara que no ho fes a consciència, ja us dic jo:
Són iguals, i sinó mireu...

jajajajajajajaja!!

Ja s'ha acabat!

2008-05-12T11:45:00.007+02:00

Després d’un cap de setmana d’aquells que recordes sempre i que escrius al teu diari personal, puc dir que ja estic. Ja s’ha acabat el batxillerat!! Ja s’ha acabat!!! I és que sembla que era ahir que vaig trobar-me la Maika a la Tralla de Vic, triant una agenda per comprar-se... Si sembla que era ahir quan vam anar a dinar per primer cop a l'Albert, i ens vam demanar un bikini de formatge, abans d'anar a esport... Si sembla que era ahir que em vau comprar un pastís al Mas Ramon, pels meus 17 anys... Si sembla que era ahir que estàvem tots estirats sota la llum de la lluna, tocant la guitarra, mirant com sortia el sol, a l'estada a la natura... Si sembla que era ahir que vam anar a la festa dels 18 anys de la Maika... Ai! Això sí que va ser ahir! :) Bé, sigui el que sigui que sembli que era ahir, és tot un dir... Hem patit molt, hem suat, hem crescut, hem après molt i molt i no oblidaré ni una sola persona d’aquesta escola, perquè de tothom n’he après coses.

Espero que es repeteixin caps de setmana inoblidables com aquest passat. Maika, ja està bé, mira que fer un aniversari que dura tres dies...! xD De fet és com si hagués estat la meva festa d’aniversari també, i segur que per l'Anna, l'Alba, la Txell o l'Ona també... Segur que per elles també ha sigut com el seu aniversari, del bé que s’ho han passat! I per tots els altres segur que també, vaja, segur que encara estan en rehabilitació, acabant-s’ho de creure...
Doncs res, volia fer un repàs a aquesta gent que tant m’estimo! Que me’n alegro moltíssim d’haver passat aquests dos anys amb vosaltres, i que tan de bo que en fossin molts més! I és per això que, potser no que seran a l’escola d’arts de Vic, però sí que ho seran a fora! Així que, un petonet i fins ben aviat!
Ah! I per cert, Moltes felicitats Maika! :)

Pensaments de la Charlotte enmig de Tokyo

2008-04-30T19:05:00.008+02:00

Noto una atracció fortíssima cap a tu. Et vaig veure i ja et volia conèixer. Tu ja t’havies fixat en mi, em vas dir, un dia a l’ascensor... Però a mi em vas cridar l’atenció aquell dia al bar, vestit i pintat d’aquella manera... Ara fem veure que som molt amics, quedem, ens ho expliquem tot, però mai allò. Allò. Hi ha una barrera invisible que no em deixa fer-te tot allò que voldria. Dir-t’ho, t’ho puc dir, vaja, de fet, ens ho diem contínuament amb les mirades. Ho sabem perfectament, els dos. En som conscients. Però no ens ho hem dit mai. Tractem aquest sentiment nostre com si fos un tabú. Però ostres!, és que realment quan estic al teu costat parlant amb tu i em fas riure sento un amor tan gran que necessitaria tocar-te, abraçar-te, petonejar-te, dir-te de tot, menys parlar del què estem parlant... Ho sé. Ho sento. Però sé que tu penses exactament el mateix. M’ho estàs dient ara, aquí, fregant el teu braç amb el meu braç. Però no pot ser. I ho sabem. Hi ha com una mena de morbo entre tu i jo. Em dónes consells, m’animes, t’animo, però mai em dius allò. Allò. Aquella cosa que ens cobreix el pensament dia i nit. Potser tens por de dir-m’ho per la diferencia d’edat? No en tinguis. No passa res. Això és indiferent. M’és indiferent. Tinc por que no ens ho acabem dient mai. El més important per nosaltres... I és que em moro al pensar que marxaràs i que encara no ens ho haurem dit. Però sé que tard o d’hora trencarem aquesta barrera. Sé que la trencarem. Tinc por del dia que ens separarem per sempre a seguir amb les nostres vides descontentes. Vull fer-te un petó i dir-t’ho tot amb un segon. Només necessito un segon. D’aquells en què deixes la ment en blanc i dius el primer que et passa pel cap, en veu alta. Allò. Però tinc por de no acabar-ho fent mai. Tinc por de ser massa poc atrevida. Però tu sí. Sé que tu no ho aguantaràs. Sé que tu m’ho diràs tard o d’hora. I llavors seré, serem, els més feliços del món...
Almenys per uns segons.

Rosa

2008-04-23T13:37:00.003+02:00

Jo sempre he volgut dir-me Rosa
Per ser on l’amor s’hi posa
Per moure’m al ritme del vent
Per ser el regal d’amor de la gent
Per ser allò que calma els mals
Per fer tornar l’alegria als mortals
Per veure el sol i les estrelles
Per fer-me amiga de les abelles
Per estar sempre coberta de color
Per perfumar l’aire de la foscor
Per decorar els pensaments del cor
Per ser allà on la tristesa mor
Per acolorir el somriure d’una noia
Perquè em tractin com a una joia
Per ser el símbol d’un dia festiu
Per embellir els jardins de l’estiu
Per néixer al so d’una cançó
Per morir i volar fins a l’horitzó
Per ser l’enveja d’aquell qui pinta
Per aparèixer resseguida de tinta
Per ser delicada i fina com el cotó
Per ser el color que pinta el petó.
Jo sempre he volgut dir-me Rosa
Per ser on l’amor reposa...

Ulls ametllats

2008-04-18T18:06:00.004+02:00

Jo la veia, la mirada… És clar, me la mirava cada dia. Hi havia dies que era clara i estrellada, d’altres que era fosca, sense vida... M’emocionava al veure com les seves petites llunes brillaven... Però el meu plor, el sol, me l’enfosquia. A vegades, amb les meves mans seques eixugava aquelles espurnes de foc... I els meus dits, impregnats de sentiments opacs, agafaven només les memòries tristes, les que volia esborrar... I una per una anaven quedant enganxades en aquells fins parracs, com a un trist record... Res més.

Aquí

2008-04-13T11:51:00.004+02:00

Aquí
Sola
Que bonic que és sentir-me tan sola
Aquest moment
Caminant a ritme lent
Perduda
Sense saber a on sóc
(Buscant-te... Esperant-te...)
Que bonic que és sentir-me tan perduda
Mirant el cel
Notant el vel de la tempesta
Avançant
En aquest moment...
Res no em molesta
Només aquest vent que no em deixa avançar...
Només el vent
Aquest vent
Només ell.
Deixa’m caminar
(Deixa’m abraçar-te...)
Vull que em deixis marxar
Vent
Pols
No em deixes veure
Amb gotes als ulls
Amb llàgrimes a les galtes
Jo no sé per què
Per què ploro, ara?
Si res no m’amoïna...
Sola
Perduda
Provant de tirar endavant
Amb el vent de cara
Amb la tempesta que m’amara
Amb el fred que m’aclapara
En aquest moment...
Ara.
(Despulla’m. Buida’m. Emporta-te’m.)
O deixa’m altra vegada sola
Perduda
Avançant...
‘Després de la tempesta sempre arriba la calma’
Sense res que em preocupi
Només la por de tornar-te a veure
Sentir-te
Notar-te
(Desitjar-te...)
Mentre avanço sola
Feliç
Aquí
Sense tu
.

Pensant en tu...

Els dos segons més bonics...

2008-04-11T17:22:00.004+02:00

Tu i jo sols
dins la immensa sala, atapeïda de gent.
Al passar, al fregar, les nostres mirades, amb un gest ràpid,
es troben i se somriuen.
Com tot xiuxiuejant:
“- Hola, amor meu...”
I ens allunyem altre cop,
com si fos per sempre.

4'33"

2008-04-02T19:49:00.003+02:00

I have nothing to say, and I am saying it.
John Cage,

(a les 6 de la tarda)

2008-03-29T15:09:00.015+01:00

Monja
Senyor que envernissa
Dona que es creu rica
Vell fumant un puro
Home amb una camisa ajustada
Mare amb un fill petit
Cambrera
Adolescent que es creu gran
Xinès
Cregut
Noi amb casc
Pare satisfet amb la seva filla
Noia que sembla la Isabel Coixet
Nena obesa
Rossa falsa
Noi vestit de verd
Nen impertinent
Bebè que plora
Home que se m’acosta
Grup d’amigues que miren a un noi
Noi que es creu guapo
Home tímid
Nen perdut
Home que es treu les ulleres per veure-hi millor
Dues amigues equatorianes
Nena que em somriu
Boig
Senyor amb bigoti
Dona amb abric de pell
Nena amb la cara pintada
Noi rapat
Nena amb una cua de cavall sobre un cavall de plàstic que té cua
Soltera
Divorciat que fuma
Home que ven roses
Dos enamorats en una taula
Jo reflectida.
I tu... On ets tu?

Scary Movie 5

2008-03-19T15:06:00.005+01:00

Ja està a punt d’arribar a les pantalles!!! D’aquí a pocs mesos podrem gaudir d’una altra estupidesa com les quatre que ja han fet. I és que, per molt que les vagi repetint i repetint de veure, mai és com la primera vegada. Allò sí que és riure fins que les galtes i la panxa et fan un mal terrible, els ulls et comencen a plorar i no pots ni respirar...! Però... Quines pelis deuran parodiar?

Dona a la finestra

2008-03-17T18:31:00.004+01:00

M’escolto i em sento i em dic el què em vull dir.
Sola, aquí, amb els pensaments entristits.
Fins i tot el cel de fora la finestra em vol ferir,
i el miro, i l’escolto, i em diu coses sense sentit.

Perquè no ets aquí amb mi?
Qui t’impedeix venir aquí amb mi?
Obra la porta i entra,
que tu ja tens la clau.

Que massa sols i massa llunes he vist passar
sense tenir-te al meu costat i agafar-te de la mà,
i sentir el vent com t’acarícia la cara,
i dir-te que t’estimo, i veure’t l’endemà.

Qui t’impedeix venir aquí amb mi?
Per tu sóc com un joc sense dau.
Deixa’m que corri i que voli.
Deixa’m ser lliure per uns instants.

De mil flors ompliria un cistell
si volgués fer-ne, d’un sol clavell fresc,
una rosa d’amor, un missatge d’ocell,
i enviar-te’l i dir-te que sense tu no sóc res.

Vine aquí amb mi, amor meu,
i escapem junts la resta dels anys...
Que sense tu no tinc veu per parlar,
ni paraules d’amor per poder-te cantar.

Deixo caure les cortines del meu costat
perquè sé que ja he fet tard.
Que tu no hi ets, que de mi t'has escapat,
i que aquest somni no es farà mai realitat.

Què faríem junts per sempre?
No et deixaria d’abraçar...
Encara que no volguessis, t’abraçaria sempre més
i no et deixaria escapar.

Deixa’m que corri i que voli.
Deixa’m ser lliure per uns instants.
Que sense tu no tinc veu per parlar,
ni paraules d’amor per poder-te cantar.
Deixa’m que corri i que voli.
Deixa’m ser lliure per uns instants.
Vine aquí amb mi, amor meu,
i passem junts la resta dels anys...

Lost in... translation?

2008-03-16T20:59:00.010+01:00

No és una història d’amor, no és passió romàntica de dos desconeguts, és simplement una relació egoista per a no estar sols, per compartir els seus sentiments, per tenir algú amb qui passar les hores, algú amb qui poder sortir a les nits i conèixer gent nova, algú amb qui se senten identificats d’alguna manera.

S’admiren. L’un per la joventut d’ella i per el llarg camí de vida que encara té per endavant i l’altra per la feina i la vida que ja ha aconseguit, una família amb fills, un bon sou, una bona feina, és famós i tothom l’admira.
Els dos s’ajuden a comprendre millor les seves vides, es fan adonar de les coses bones que tenen, es comparen amb els problemes de l’altre per així sentir-se més forts i més contents d’ells mateixos. D’aquesta manera es fan amics, es relacionen, s’ajuden, l’un li fa agafar ganes de viure i li diu que lluiti pels seus somnis, l’altra li demostra com d’envejosa n’està d’ell per la prestigiosa feina que té, amb la qual guanya molts diners, i és admirat per tothom.
I és enmig d’aquest món desconegut que es van trobant i es van comprenent. Pot ser que allà on et trobis més perdut i sol sigui el lloc on t’adonaràs de qui ets, com és la teva vida i què n’estàs fent d’ella.
Al final han de marxar, han de deixar estar aquesta història, s’hauran de separar. I se senten obligats a deixar aquesta persona que han trobat, que els entén i que els estima perquè els ha ajudat i s’ha preocupat per ell/ella i li tenen una gran admiració.
Però la seva relació no podrà anar més enllà d’aquesta aventura, perquè els dos estan lligats a dos móns diferents, els dos tenen dues vides de les que no en poden sortir... I s’acomiaden, i ell li fa saber que l’estima, i li diu que tiri endavant i que no es rendeixi perquè algun dia es tornaran a trobar, i ja hauran encaminat millor les seves vides, ja seran més feliços, hauran solucionat problemes i es retrobaran i podran estar junts, per fi, i es podran explicar les novetats, les seves feines, les seves vides, algun dia... I se separen amb aquesta fina esperança, que és la que els farà tirar endavant.
Sofia Coppola ha creat una idea d’amor nova i curiosa. Segons ella, feia molt temps que volia fer una història d’amor subtil per fora però molt íntima per dins. Una història d’amor poc comuna a la vida real. Segons ella, tothom ha passat moments meravellosos amb gent que ni tan sols coneixia. Sí, després has de tornar a la teva vida, però aquella persona t’ha fet adonar de coses i t’ha marcat d’alguna manera. És això el que una relació així la fa tan gran i agradable. La gran confiança que es crea en aquestes relacions de pocs dies és gràcies a que només és per uns quants dies. De vegades, amb els desconeguts, podem parlar i dir coses que segurament no podries dir a algú que coneixes. A Sofia Coppola li encanten aquests moments en què els dos junts desconnecten de les seves vides i es tornen atrevits i juvenils i s’endinsen dins d’aventures que no farien si no es trobessin perduts, avorrits i amb una persona força desconeguda.

Hi falta la meva cosineta, però tot i així cal deixar constància del gran record que en tindrem d'aquesta nit, totes 5, per fi, a La Garriga... I no per anar-hi a treballar... :)

Little penguin! We've done our first big production! Now I'm just waiting for the Oscars to come... And the next Oscar goes to... Adriana and Júlia for HotLine! (Embarrassing) LOL

Mulholland Drive

2008-03-05T19:15:00.006+01:00

Encara estic superant una fase de recuperació després de la pel·lícula d’ahir. Tots ens vam quedar _ . Especialment jo em continuo quedant _ . Vaig descobrir una nova manera de fer cine, de crear nervis, emocions... Crear un seguit d’imatges que provoquin sensacions. Sense una trama lògica. Sense una història coherent. No hi ha història, there is no band!. David Lynch no es va quedar curt. Una obra exquisida. Mulholland Drive és un somni... O més ben dit un malson.
I després de veure a la insuperable Naomi Watts interpretant aquesta quantitat de personalitats diferents la nomeno la meva nova ídol.

Aquest vídeo el poso 1) perquè és una de les cançons d'Apparat que m’agrada més, i 2) perquè un bon fan ha fet aquest vídeo amb aquesta cançó i amb una de les escenes més bones de la pel·lícula Octane.

Somni d'una nit d'hivern

2008-03-02T13:51:00.007+01:00

Encara em fa riure el que he somniat. Barack Obama venia a fer-nos de model a l’escola d’arts de Vic. L’havíem de dibuixar amb precisió i sense deixar-nos cap detall de les seves corbes i dels seus músculs. Tot havia de quedar impecable i perfecte. M’intimidava quedar-me’l mirant en aquella posició estil David de Miquel Àngel, però tot i així havia de fixar els meus ulls en totes i cada una de les seves parts del cos. Al cap d’uns vint minuts de posar sobre la tarima, s’acosta cap al meu cavallet. Em diu que el voti perquè tot anirà millor. Ho diu amb un sentimentalisme i amb una passió que s’emociona i deixa anar unes quantes llàgrimes sobre el meu dibuix, i el desfigura. Aquell Obama fet amb carbonet passava a assemblar-se a la cara de la Hillary Clinton.
El fort d’aquest somni és que quan Obama em feia aquesta xerrada, m’ha abraçat de l’emoció. I he notat ben bé l’abraçada, forta i amb un pessigolleig a la panxa. Ha estat fortíssim! Espectacular! Quan ha estat de dia no em podia creure que allò no hagués passat de debò.
Potser tot ha passat de veritat.

Avui en Barack Obama m’ha abraçat.

Lambs and wolves

2008-02-26T21:54:00.003+01:00

Us presento aquest vídeo clip que m’ha impactat (igual que la pel·lícula que hem vist avui Elephant). Simple, estrany, bonic, m’encanta...

Pena de mort

2008-02-25T17:33:00.007+01:00

Al cap de deu minuts d’intentar-me convèncer decideixo tirar endavant. El cor comença a palpitar d’una manera estranya i em costa caminar. Tot em sembla més fosc i més fred, com si el món que m’ha envoltat durant tots aquests anys es tornés desconegut i enemic. Què hi faig aquí? Els del nostre davant riuen i van comentant com d’acollonits estan. A mi les paraules no em surten i tinc la sensació que estic suant sang. Intento pensar en 'res', però l’assumpte és massa preocupant. No m’ho puc creure, estic a punt de fer-ho. Els de més endavant ja hi han anat, ja només en queden uns al nostre davant. Cada cop ho veig més proper. Em marejo, no puc, m’ofego. Què estic fent? Qui m’hi obliga? Tothom. La pressió que tinc darrera m’oprimeix i no em deixa sortir. Al meu davant hi tinc la por i la mort i, al meu darrere, l’humiliació i la força que m’empeny a continuar. No hi puc fer res, ara ja sóc aquí. Ells ja pugen i un plora de temor. De què collons estem fets els humans per haver de fer aquestes coses sense cap necessitat? De tot. Ara sí, ara ens toca pujar, i em fan treure les sabates i la motxilla on hi porto el menjar. No et separis de la meva mà, si us plau. ‘D’acord’, em diu, però s’ho pren rient. Què et fa riure d’una cosa tan horrorosa? Que potser et fa riure morir? No, però els nervis em creen espasmes als pulmons i em produeixen una mena de riure estrany. Ofegat. Mort. Em col·loquen l’aparell i el cinturó perquè no em pugui moure. Em sento atrapada. No podria escapar encara que cridés mil vegades auxili! Pensarien que estic fent broma. Riurien encara més. Pobre. Ja puja. Mer-da. Puja... Puja... Puja... Para. Com? Encara puja més? I puja... I puja... I puja... Què? Qui? Perquè? No. Això és massa fort, quan menys m’ho esperi em deixaran caure. Hauré caigut i mai més em podré tornar a aixecar. És una sensació massa forta, em sento fatal. Aquí, al cel, parada, el pitjor. Ploro però ningú em sent. I passa un ocell... Mai havia sentit tan silenci. I la del meu costat no diu res. Estarà espantada? Potser morta? La miro com puc. Té els ulls tancats amb força i fa cara d’estar resant a algú que ni ella mateixa sap qui és. Adrenalina. Esperant la mort... Contaré fins a deu. A veure si així la pena és més ràpida: Un... Dos... Tres...Quatre..Cinc. Merda.

Els més innocents són els que més hi acaben anant a parar.

Estrelles que no s'apaguen

2008-02-20T13:11:00.007+01:00

A Madrid s'hi viu durant la nit.

Intent de poema a dues mans: Resultat nefast

2008-02-19T14:07:00.011+01:00

Ara miro i penso que allò no pot ser.
L’aire anava massa ràpid, fred,
i les pauses de l’alè em regiraven les paraules
com l’ull que mira incògnit i distret.
No em diguis hipopòtam, carinyo.
No em diguis que em giri i camini,
que el meu pàncrees no dóna per tant.
Així cau, amb tonteries i paracaigudes,
com un teletubie en mig de Tokyo
que menja sardines i n’escup les espines...

Món surrealista hipòcrita.

Escrit per l'Oian Arteta i la Júlia Bagaria.
Tot anant cap a Madrid... Quan el cervell ja desvariejava.

Leaving Las Vegas

2008-02-13T15:10:00.010+01:00

Jo crec que cada vida té un títol.
Potser aquella dona que ara camina tranquil·lament pel carrer, amb l’ajuda del bastó que li fa de cama extra per no morir aixafada al terra sense poder-se aixecar de nou, potser a aquesta dona li ha passat un cosa CLAU a la seva vida: un amor que li ha robat la tranquil·litat de la seva vida, un desig mai complert però que sempre ha conservat el somni, un record sublim de quan ella era jove i era actriu... No ho sé, alguna cosa CLAU que l’ha marcat i que l'ha denominat.
El que no acabo de tenir clar és quin títol tindrà la meva vida. Una vida ha d’acabar per romandre història, i la meva encara no ha acabat... Quin títol tindrà la meva vida?

I si encara no l'heu vist, mireu-la.

Rosebud

2008-01-26T13:40:00.000+01:00

Le Nouvelle Vague: Una nit a la platja, amb un vestit negre i elegant, amb unes arracades ben brillants, amb un Martini amb una oliva a la mà i ballant sota la llum de la lluna. Em dic Camille.

Anders Ilar: Allà a l’espai. No sé si és de dia o de nit; és de color negre. Càmera lenta... És perillós perquè trossos de pedra i roques sempre estan a punt de topar amb mi. Curiositat i somni a la vegada. Alteració.

Apparat: Ell corre per un camí infinit on la desesperació no pot amb les seves ganes de córrer. La suor li cau del front i el cabell moll se li enganxa a les galtes. "De cop ho veig impossible. Cor trancat. Per què un nou dia? No podia haver acabat tot allà? Què hi faig aquí perdut, escapant-me del res?" Se’n va a enlloc.

Wo de fu qin mu qin

2008-01-18T20:23:00.000+01:00

Una postal d’amor,
un conte d’hivern,
un poema en moviment,
un quadre, molts quadres,
el cant dels arbres,
la brisa del vent...

El present en blanc i negre i el passat en color.

( )

2008-01-12T11:16:00.000+01:00

Ahir, mentre el tren se'm enduia, vaig mirar per la finestra i vaig veure un món preciós. El sol es ponia, i el cel quedava vermell, taronja, rosa, blau, blanc i groc. Jo escoltava Sigur Rós, Untitled 8, i els ulls i el cor i la ment se me'n anaven amb aquell sol que marxava, cap a un altre lloc...

El nostre dia a dia està ple de parèntesis, sense massa importància, petites coses que passen en un moment determinat i que ens canvien, ens alteren, ens emocionen, ens fan riure o plorar... Petites situacions que no tenen res a veure amb el camí que dúiem, però que ens passen i ens passaran... D'això se'n diu vida.

Reina per un dia 2.0.

2008-01-06T02:00:00.000+01:00

M'ha agradat molt l'escrit de la Marta Roma d'avui, i és per això que he copiat el seu títol (a veure si la inspiració m'arriba a mi també). ^^
I és que, últimament em deixo les mans i el cap amb el treball de recerca... Però sabeu què us dic? JA L'HE ACABAT!!!
Han valgut la pena les nits sense dormir, la pressió, la feinada, la concentració, la dedicació i les ganes. Estic contenta de com ha quedat!
Així que, avui potser els reis no que vindran a casa meva però el que sí que sé segur és que avui la reina (també) sóc jo! :)
(No és que sigui una pobre infeliç que no li porten regals, sinó que a mi ja me'ls van portar fa dies... el 25 de Desembre, remember?)
Colors, colors i colors. Al tortell, als regals, als carrers, a les postals...
Ara, tot s'ha de dir; La cavalcada d'aquest any a La Garriga ha sigut força ridícula i cutre. A qui voleu fer creure que veniu del desert seguint una estrella, quan aneu saludant al Paco i a la Ceci quan us criden des de la multitud? Va, home, va! Tira, que el carro ja fa figa...

I a aquest muntatge fotogràfic li anomeno "Cherry Chocolate Rain", en honor a ell.

Muntatge fotogràfic fet per en Pol Lito.

2008 o les 8 i 8 minuts.

2008-01-03T19:42:00.000+01:00

En aquest precís moment...
El vent surt de les flors.
Tanca els ulls i mira't.
Cristal·lí.
Recorda-ho.
.

Un "s'ha de veure"

I el meu ídol continua ensenyant-me el que és el bon cinema.
I cada cop m'agrada més...

Felicitats Marta!

2007-12-29T18:07:00.000+01:00

Perquè els 17 siguin només el començament d'una meravellosa vida!!!
Espero que la passem juntes aquesta meravellosa vida! Tal i com ho hem fet fins ara!!!
T'estimo.

Avui és ahir i demà...

2007-12-28T22:51:00.000+01:00

I és que ahir no vaig poder-te dedicar un post per felicitar-te pels teus 17 anys, i ho faig ara.

FELICITATS OH YEAH N!!!

Perquè poguem passar molts més bons moments!!!

Muntatge fotogràfic de l'Oian Arteta

PD: Ja gairebé són les 12 de la nit. Felicitats Marta!

The 25th of December

2007-12-27T00:17:00.000+01:00

"Hem matat el porquet, l'hem partit per la meitat i ens n'hem llepat els dits."

Que bonic que és viure!?
Quantes coses, quanta alegria, quant efecte que es mostra durant aquests dies!
Quanta feina, quantes pel·lícules, quantes emocions que es viuen durant aquests dies!
Quant amor, quant menjar, quantes nadales, quant cantar, quantes coses que recopilem durant aquestes dies! = El col·leccionista.

Fotografia d'en Guillem Bagaria

Veieu el verd fluorescent d'aquest cel tan taronja?
Fixeu-vos en el sol minvant i veureu com els colors del voltant van canviant...
Ho veieu? :)

PD: Ja és dia 27. Felicitats Oian! :)

Un 24 de Desembre...

2007-12-24T10:49:00.000+01:00

Sota la immensitat del cel blau,
Tu i jo sols, sota l’alta mata.
Il·luminats per un raig que cau
Et dic un mot, que no fa falta;

“- T’estimo.”

Ahir va ser un dia de 10. Al matí de compres i a la nit al sopar sorpresa de la Marta! Com em va agradar la cara que vas fer al veure l'Adrià... Vas semblar aquell nen que passa per sota d'un túnel amb cotxe (m'encantes ^^). Tranquil·la, que vas estar genial, i espero que et fes il·lusió i que t'agradés el meu regal! :) Ja et felicitaré el dia de veritat també, eh?

I aquí podem veure (o no) a la Neus i la MªÀngels amb tota la seva esplendor. xD

Bona Nadal a tothom! (home!)

Necessites sentir-ho.

2007-12-17T17:19:00.000+01:00

Mira-la, observa-la, plora-la, sent-la,
fes-te, regeix-te, llegeix-te, segueix-te,
ves-hi, somia-hi, neix-hi, viu-hi,
passeja-ho, admira-ho, contempla-ho, somia-ho...

Ho veus o no ho veus?

Fotografia d'en Guillem Bagaria. 15/12/2007

Per altra banda no puc descuidar-me de presentar-vos un músic que m'ha despertat mil sentits. El vaig descobrir l'altre dia tot passejant pel Last.fm. El seu nom és Max Richter i serà el que donarà la música a la meva inspiració, la inspiració a la meva imaginació. Gràcies per existir :)

Per escoltar més cançons aneu aquí, aquí o aquí.

En David Letterman sap dir les coses.

2007-12-08T21:10:00.000+01:00

Looking presidential ^^

La pot deixar més en ridícul, si us plau? =)

Diuen que "enamorar-se és l'art de no veure com són les persones en realitat". I sí, potser és cert perquè, qui s'ha enamorat mai de George W. Bush o de Paris Hilton no ha vist ben bé com són en realitat.

Rum, rum, rum! Per aconseguir la independència.

2007-12-02T12:36:00.000+01:00

Avui és un gran dia.
He après a conduir.

Quina sensació...
:)

Ahir també va ser un gran dia. Vaig assistir a la manifestació que es va fer a Barcelona. Estic molt orgullosa d'haver-hi anat. M'emociona sentir la onada i l'eco dels crits de la gent que protesta. Protestar per aquesta injustícia que ja dura massa. Cridar per alliberar aquest país que està empresonat pels espanyols. 700.000 catalans, catalans enfadats, catalans que no tenen país, "Som una nació sense president!". 700.000 persones que ahir ens vam trobar tots en un mateix lloc per reivindicar una mateixa cosa “Som una nació i diem prou!". És clar que molta gent va aprofitar per protestar d'altres coses; Ja que hi érem posats...! :). Va ser molt emotiu i bonic de ser-hi. Quan vas a manifestacions així te n'adones que de gent bona i civilitzada encara en queda, en aquest país. Visca Catalunya!

Hipotèrmia

2007-11-27T17:57:00.000+01:00

No badis, que el temps passa.
No et preocupis, que el temps passa.
No et paris, que el temps passa.
No visquis, que el temps passa.

Passaràs a formar part dels núvols...

Ara

2007-11-07T17:59:00.000+01:00

Tu i jo.
Sota aquest cel.
M’agafes de les mans.
Només noto el fred de les teves mans.
Les teves fredes mans.
Sota aquest cel.
Amb mi.
Sento el respirar atrevit que m’encomanes...
I Tu i jo.
Sota aquest cel.
Novament.
Sota aquesta vesprada il·luminada per aquest sol rogent.
Només et vull a tu.
La teva mirada, les teves mans...
Només tu i jo.
Només a tu.
Només amb mi.
El nostre trobar ardent.
El nostre abraçar pendent.
Amb aquest sol que encara no mor.
Amb aquest fred.
Amb aquest fort batec del teu cor.
Mira’m sense dir res.
No diguis res.
Simplement mira’m.
Jo ja t’entenc.
Tu ja m’entens.
Ja ens entenem.
M’agafes la mà.
No et separis de mi, mai més...
No em deixis de la mà.
La teva freda mà.
La meva mà.
No t’acostis.
T’acostes.
Per què?
Per què allò?
Per què llavors?
Per què ara?
Un xiuxiueig.
Sota la meva boina vermella.
Aire calent a la orella.
“T’estimo.”
Et sento.
Em sento.
Ho sento.
Estimada, desitjada, salvada.
Sempre ens quedarà Paris...
Tu i jo.
Sota aquest cel.
Aquí.
Per fi.
Sota la Torre Eiffel.

A partir d'avui, alguns dels meus relats en català també estaran penjats a www.relatsencatala.com.

Ceci n’est pas une paire de chaussures

2007-11-05T21:50:00.000+01:00

Obre els teus ullets...

2007-11-04T11:38:00.000+01:00

Està mirant el cel, i les pestanyes se li claven a la parpella de tan amunt que mira... I el marró dels ulls se li va barrejant amb el blau del cel... I dins la nineta se li veu un remolí que gira i gira, com un tel d’il•lusió, d’alegria, com un matí assolellat que brilla, com un món que pinta, com una imatge que vol quedar impregnada dins la mirada d’aquella nena petita...

Mira cap amunt, per molt que et costi enfocar algunes coses...

:)

En un dia com avui, un dia de tardor, el dia dels morts...

2007-11-02T11:38:00.000+01:00

Jo tinc la sensació de que alguna cosa haig de fer, però no sé ben bé el què... Crec que hi ha alguna cosa molt però que molt important a descobrir encara, i no en som conscients, però ens canviarà la noció de vida... Quan vaig amb cotxe i m’inclino a la finestra amb la música dins les orelles i vaig pensant en les meves coses, m’aturo un moment quan veig com camina la gent, mentre jo els vaig avançant amb el cotxe... I me’ls quedo mirant a l’horitzó passat, llunyà, i veig el raig de sol taronja que m’il·lumina els ulls i m'impedeix veure, com dient-me: “No es fa això de quedar-te mirant a la gent!”... M’agrada veure com riuen pel carrer i, a mi, avorrida, dins del cotxe, se’m dibuixa un somriure a la boca; m’han posat contenta... A més, quan els veig que riuen o que es discuteixen o que ploren, els veig a càmera lenta... Sí, puc veure les coses a càmera lenta, o al ritme de la música que estic escoltant... És divertit, però hi ha coses que em continuen preocupant...

Quin pupurri d'escrit! He començat per un camí i he acabat en un passeig... Això és el que passa quan tens massa coses a dir, no? (Esperem-ho així :) )

I ara pensareu que m’he equivocat penjant el vídeo d'una companyia cinematogràfica... Doncs no! :) Sempre he pensat que és la millor imatge en moviment que s'ha fet amb 20 segons; és artística, bonica, amb una melodia encantadora... I és que, ahir, me’n vaig adonar que totes les pelis amb aquest principi em deixen marcada d'una manera o altra. Curiós, no?

Innocència

2007-11-01T10:53:00.000+01:00

"Dance like nobody's watching;
love like you've never been hurt.
Sing like nobody's listening;
and live like it's heaven on earth."

-Mark Twain-

L'estrofa més bonica...

Avui comença un nou mes, el mes de Novembre! I jo, malalta... Quina emoció! Quantes coses que estan passant a la vegada, no? ^^

Ahir, la castanyada de l'escola va ser preciosa! Tot va sortir sobre rodes! Tot de genis ens van mostrar el que els hi agradava fer: actuar, recitar poemes, ballar, pintar, tocar instruments... Trobo que ahir vam respirar molt però que molt talent! Gràcies per la original festa i... Enhorabona! :)

Com Romeo i Julieta...

2007-10-29T18:21:00.000+01:00

Un sentiment abstracte, una malaltia no curable, un neguit que et fa entristir, una alegria que et fa embadalir, una nit de lluna plena, una albada, una vetllada, un petó, una rialla, una xerrada, una mirada, una fixada, un neguit, un plor, un crit... Tot ho és, quan aquest t'ha robat el cor. Tan fort és, que pot acabar amb tu, l'amor.

Shakespeare realment m'ha impressionat.
Shakespeare realment m'ha emocionat.
Shakespeare realment m'ha enamorat.

I, seguint el curs de les novel·les romàntiques, m'he decantat per superar aquest repte que a tanta gent ha costat... Llegir Les desventures del jove Werther. Serà realitat que aquesta novel·la ha acabat amb tantes vides? Sí, a 2.000 persones ha matat! Els romàntics alemanys van ser uns somiadors extravagants i ara, quan veiem o llegim les seves obres ens deixen ben impressionats. Però, si l'art és tan potent com per matar... per què no el censuren?

Goethe, el que vas escriure...!

Us deixo una llista de cançons que he triat perquè en gaudiu tant com ho faig jo!

Gràcies per la sorpresa, Marta i Alba! M'ha fet molta il·lusió! Realment no m'ho esperava, ja ho heu vist... Gràcies pels regalets i per la original idea! La visita ha sigut ràpida, però ha valgut la pena. Un petó molt fort!

Ja en tinc 17!

2007-10-27T14:39:00.000+02:00